El món en mans de Harry Lime

Harry Lime viu en la sòrdida Viena de la postguerra. I allà fa els seus negocis: trafica amb penicil·lina adulterada. Els que recordin la pel·lícula deuen tenir ben present l’escena en què el seu antic amic l’interpel·la dalt de la nòria del Prater de Viena. Davant la seva interpel·lació, Harry Lime li ofereix una resposta tan escruixidora com memorable, tot mirant les persones que passegen en la llunyania i que es veuen minúscules: "Mira tota aquesta gent d’allà baix: són merament punts. Sentiries pietat i compassió si qualsevol d’aquests punts deixés de moure’s per sempre? I si et pagués 20 lliures per cada punt que deixés de moure’s, renunciaries als diners? Lliures d’impostos, eh?". Aquest és el món en què ens anem endinsant, un món en què no hi ha persones, sinó punts que es mouen i envers els quals no hi ha pietat ni compassió si algú decideix que es deixin de moure.

Potser ens revolta el comentari, i reaccionarem dient que és cruel però que a nosaltres no ens afecta. Fins i tot potser respondrem bescantant íntimament, indignats, tots els Harry Lime del món. Però, al nostre món, ell persisteix: "Em sembla que no has vist les coses amb claredat; en aquests temps ningú no pensa en els éssers humans. Si no ho fan els governs, per què ho hauríem de fer nosaltres?". No ens distraguem ara amb l’apel·lació als governs, i no defugim la pregunta: davant la proliferació dels Harry Lime, per què hauríem de pensar nosaltres en termes d’éssers humans? I què hauríem de fer nosaltres?

Per donar resposta a aquestes qüestions, el seu vell amic planteja a Harry Lime i a tots nosaltres una única pregunta: has vist alguna de les teves víctimes? No li pregunta si en té coneixement, dades o informacions. Hem vist les víctimes? Les de lluny i les de la cantonada, les hem vist? O les reduïm a ser l’avís del temor davant la possibilitat que ho podríem arribar a ser nosaltres? O les reduïm a la desolada tranquil·litat de creure que això a nosaltres no ens pot passar?

Tenim el risc que la nostra passivitat contribueixi a consolidar un món en mans dels diversos Harry Lime. És evident que un món així requereix idees, discursos i mobilitzacions polítics. Però els Harry Lime d’arreu també necessiten que tots nosaltres tinguem un estil de vida que no els qüestioni, necessiten que ens acostumem a l’espectacle mediàtic de la pornografia del sofriment, necessiten –sobretot!– que faci efecte en nosaltres el verí de la indiferència.

A França ha tingut un gran èxit un llibret que porta per títol, simplement, Résister. Podria estar més elaborat, sens dubte; i podem dir que és un pamflet (en el millor sentit de l’expressió). Però posa en relleu que els Harry Lime no contaminen les nostres ments i no ocupen el poder de sobte, sinó a força de canvis successius i progressius que ens fan creure que encara no n’hi ha per tant i que ja ho aturarem. Fins que ho ocupen tot, les ments i el poder. Per això el que està en joc és una confrontació que requereix un compromís des de la ciutadania i per a la ciutadania. Fa molts anys va tenir un gran ressò un llibre de teologia, dissortadament oblidat, que es titulava Resistència i submissió. No us penseu que perquè era de teologia l’autor era un bufanúvols: va morir en un camp de concentració per haver participat en una conspiració contra Hitler. Avui el llibre que escrivim entre tots hauria de tenir un títol lleugerament diferent: resistència o submissió. Perquè aquesta és la cruïlla a què ens dirigim.

Notícies relacionades

La Catalunya de demà

El dilema de l’institut B9

"La gent cada cop és més conscient de la gran quantitat de diners que van a les butxaques dels mercaders de la mort. Amb aquests diners es podrien construir escoles i hospitals, i en canvi es destrueixen els que ja estan construïts". No són paraules d’un grup anarcocomunista; són del papa Lleó XIV.

Perquè tots nosaltres hem de decidir si volem un món en mans dels mercaders de la mort, es diguin com es diguin.