El que anomenem (in)seguretat

És cert que ha augmentat el volum d’armes blanques als carrers. Fa deu anys no hi havia tanta presència de navalles, ganivets de grans dimensions o altres estris de maneig senzill entre la gent corrent a Catalunya. En canvi, si ho comparem amb fa un o dos anys, els Mossos d’Esquadra asseguren que ha disminuït aquest nombre. El que sabem segur és que, des dels anys noranta, no hi havia grups o comunitats urbanes que s’identifiquessin amb la tinença d’arma blanca com a símbol identitari així que es reduïa els qui ho feien com a tret de criminalitat. Per entendre’ns: portaven armes els criminals "professionals", però no tant qualsevol grup social o cultural. En canvi, els últims anys de polarització política internacional i local han tornat la necessitat d’identificació entre els que se senten al·ludits per aquests discursos polaritzats: o bé senten que pertanyen als grups "perdedors" de la globalització econòmica o bé són marginalitzats per ella. En qualsevol cas, creuen que portar arma blanca els aportarà alguna cosa.

S’hi sumen diversos factors que sovint passen per alt les notícies immediates o els debats curts i precipitats: la dificultat del sistema per renovar el marc jurídic; la falta de jutges i tribunals que permetin uns temps judicials més normals i que, durant dècades, han faltat agents de policia a Catalunya (s’està revertint ja) i la complexitat més gran de fenòmens globals gestionats localment (com les organitzacions criminals organitzades d’origen estranger). No només cal localitzar i requisar les armes de qui les porta, no, cal saber què fer-ne. I en democràcia això significa un circuit marcat i establert i que compti amb garanties judicials. Si es requisa un ganivet al metro, si es detecta un puny americà en una discoteca, si es localitza una porra extensible en un hospital, cal procedir de manera diferent. No qualsevol persona pot requisar aquests objectes ni custodiar-los ni quedar-se’ls, així que és necessari que aquests circuits estiguin clars per als qui sí que poden fer-ho i que funcionin.

Notícies relacionades

Parlem de seguretat, però amb rigor

22 milions d’ocupats

Ara bé, no tots els problemes que tenim són només d’arma blanca. Aquests dies a la ràdio es pot sentir que la brutícia o l’abandonament de l’espai públic generen espais que poden fer aquesta sensació d’inseguretat. Les zones menys habitades o amb edificis grans i d’ús no residencial solen deixar pas a la foscor i soledat nocturnes. Tot això construeix punts negres que les administracions públiques han d’identificar i gestionar per evitar que creixin els problemes.

Això sí, la seguretat absoluta no existeix i, desgraciadament, sempre hi podrà haver qui surti de casa amb un ganivet a la mà i, per una raó indeterminada, decideixi atacar-ne un altre. Allà no hi ha prevenció possible, i només podem esperar que, si passa, hi hagi altres ciutadans que reaccionin com ho va fer el d’Esplugues: intentant ajudar a allunyar l’atacant de la víctima.