Invertir, executar i planificar

L’informe no aporta una queixa nova, però sí que concreta la dimensió del problema. El dèficit acumulat s’enfila a 16.200 milions d’euros respecte al que correspondria a Catalunya per PIB, cosa que evidencia una bretxa que limita el potencial econòmic. I per tancar-la, la Cambra calcula que farien falta 53.800 milions fins al 2043 –en línia amb el seu pes del 19% del PIB estatal–, cosa que equivaldria a uns 2.773 milions anuals.

La Cambra dibuixa un mapa de prioritats fins al 2030 que exigeix una inversió de més de 14.500 milions d’euros –un 72% dels quals anirien a càrrec de l’Estat–, uns 2.900 milions anuals. Inclou l’ampliació de l’aeroport de Barcelona-el Prat, el corredor mediterrani, millores viàries com la B-40 o els accessos a ports, i noves infraestructures hídriques lligades a la dessalinització i la regeneració. Perquè Catalunya té pes econòmic i teixit productiu, però el que no té és una xarxa d’infraestructures adequada.

Per aconseguir-ho cal un gran pacte de país, com reclama Josep Santacreu, perquè no tot el problema està lligat a la inversió. La Cambra alerta que hi ha projectes que no són gaire madurs, actuacions sense planificació i una cartera inversora que sovint no està a punt per executar-se. I tot i que la Generalitat ha situat les infraestructures al centre de la seva agenda, amb prop de 4.000 milions destinats a mobilitat en els pressupostos pendents d’aprovació, la clau torna a ser l’execució. L’experiència acumulada, tant estatal com autonòmica, ha demostrat que el desfasament entre el previst i el realitzat no és una excepció, sinó més aviat una constant.

El cas de Rodalies de Catalunya ho il·lustra amb claredat: s’ha invertit poc i s’ha executat encara menys. Dels més de 5.000 milions previstos, tot just la meitat s’han materialitzat. El resultat és una xarxa amb incidències constants i baixa fiabilitat. Perquè el problema no és només de recursos, sinó de planificació i execució. Durant anys s’han pressupostat partides sense capacitat real de materialitzar-se, s’han estudiat projectes sense prou desenvolupament tècnic i resistències locals o sectorials sobrevingudes han exercit com a fre.

Notícies relacionades

Matar el cap de la tribu

La trampa de l’edat

L’impacte de tots aquests dèficits va més enllà del mateix sistema d’infraestructures. Complica la competitivitat d’un territori que en depèn en bona part, ja que condiciona els costos logístics, l’eficiència de les empreses i la capacitat per créixer. En un context en què Catalunya avança per sobre de la mitjana europea, no capgirar aquestes mancances suposa un fre que pot acabar erosionant l’avantatge de què disposa.

La conclusió és ben clara. La inversió és imprescindible. L’execució també. Però cap de les dues serà suficient sense una planificació alineada amb les necessitats reals del territori, és a dir, amb la seva estructura productiva, amb els seus corredors econòmics i amb les infraestructures que sostinguin la seva activitat i puguin potenciar-la. En cas contrari, els dèficits deixaran de ser una queixa recurrent per convertir-se en un límit al progrés.