Editorial
L’hora de la veritat
És impossible aïllar la conducta d’Ábalos com un fet aliè a la confiança que li va atorgar Sánchez
El que s’ha sentit aquestes últimes setmanes al Tribunal Suprem durant el judici del cas de les mascaretes, que va quedar vist per a sentència dimecres, ha sigut el relat d’un compendi d’actuacions polítiques i personals que han demostrat un nivell d’impudícia tan elevat que farien caure la cara de vergonya a qualsevol ciutadà. Encara més sent-ne els protagonistes un poderós exministre i braç dret del secretari general del partit en el Govern, José Luis Ábalos, el seu exassessor per a tot, Koldo García, i un empresari que ja s’ha autoincriminat com a corruptor, Víctor d’Aldama. Algunes d’aquestes activitats estan pendents de ser confirmades per la justícia, les relatives a la corrupció política i econòmica, mentre que d’altres, les referents a la vida privada d’Ábalos, semblen tan evidents que es ratifiquen per si soles. Unes i altres, relatades amb detall davant el tribunal, conformen un conjunt de comportaments gens edificants, coherents, inseparables els uns dels altres i que demostren una manera d’abordar tant la gestió política com la personal sense el mínim bri de dignitat ètica. El que se sotmetia a judici en aquest cas era el suposat cobrament de comissions per la compra de mascaretes durant la pandèmia de la covid. La resta d’acusacions, com les fetes per Aldama sobre el presumpte finançament il·legal del PSOE, i els relats sobre la vida privada d’Ábalos i la col·locació de les seves amigues en empreses públiques, per més que siguin objecte d’altres processos, conformen una manera d’actuar que condueix a jutjar severament els fets que ja semblen demostrats, i obliga a indagar sense restriccions els que encara no ho estiguin.
Pel cas de la presumpta corrupció en la compravenda d’accessoris sanitaris, el fiscal demana 24 anys de presó per a l’exministre i 19 per al seu exassessor, mentre que ha rebaixat a 7 els que demana per a l’empresari que s’ha autoinculpat, a qui premia per haver col·laborat amb la justícia. En les declaracions fetes a la sala del judici –i en nombrosos platós de televisió– Aldama no ha aportat més proves dels delictes que impliquen orgànicament el PSOE que la seva pròpia paraula. El mateix fiscal Alejandro Luzón va assegurar en les conclusions finals que l’atribució feta per l’empresari a Pedro Sánchez de ser el número u de la trama és falsa. I no ha aparegut cap evidència que afavorís les maniobres tan brutes revelades, se’n beneficiés (personalment o orgànicament) o les conegués.
Tot i això, és impossible encapsular la conducta d’Ábalos i el seu entorn com un cas aïllat de qualsevol responsabilitat política per part del president del Govern del qual formava part i secretari general del partit del qual era cap de màquines. Sense el suport de Pedro Sánchez, ni Ábalos hauria accedit als ressorts que li permetien interferir en l’adjudicació de contractes d’un ministeri amb un pressupost especialment nodrit, ni disposaria de l’autoritat delegada que feia que es doblegessin voluntats al seu dictat.
Ha arribat l’hora de dictar sentència i al tribunal li correspondrà sentenciar sobre el judici: una suposada trama de corrupció política, tràfic d’influències i suborns. Fins allà arribarà la justícia i començaran les conseqüències polítiques que se n’hagin de derivar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
