La Portada d'El Matí de Catalunya Ràdio
Ser pare és estimar
Com cada 19 de març, Catalunya celebra avui el Dia del Pare. Potser no ho fem amb la mateixa intensitat de fa dècades. De fet, abans, aquest era un dia marcat en vermell al calendari laboral de tothom. Un festiu sagrat que a les cases s'acompanyava amb l’aroma de la crema de Sant Josep. Potser la data ha perdut el pes d'abans. Ha quedat engolida pel ritme frenètic dels dies feiners i reduïda, sovint, a un simple reclam comercial.
També la mateixa figura paterna s'ha transformat radicalment amb el pas del temps. El pare distant, autoritari i sovint absent emocionalment, sense fer-se càrrec de les cures, ha cedit espai a noves realitats.
Però no ens enganyem, perquè l'embolcall ha canviat, però el fons és el mateix. L'essència de ser pare avui és la mateixa que fa cent anys. Perquè, si la paternitat va d’alguna cosa, és d’estimar.
I això és així ara, i ho era també quan els que avui tenim criatures érem només nadons. Ser pare és un pes invisible. Una responsabilitat infinita. El vertigen de saber que una vida depèn completament de tu. És un acte de fe constant, ple de pors, d'encerts i de milers d'equivocacions diàries. I també de mil perdons i mil actes d’amor silenciós.
És veure com el centre del teu univers es desplaça per sempre. És aprendre a renunciar a una part de tu mateix per donar espai a algú altre. I és també conviure amb la por íntima i silenciosa de no estar a l'altura quan les coses es compliquen.
Perquè l'objectiu final, el desig universal i gairebé primari de qualsevol pare, és molt senzill: educar els nostres fills perquè acabin sent millors que nosaltres. Volem que tinguin més oportunitats, que pateixin molt menys i que siguin més feliços.És acceptar, des del primer minut, que el nostre gran èxit a la vida serà, precisament, que ens superin. Aquest desig silenciós i incondicional no el pot esborrar ni el temps, ni el fet que avui sigui un dia laborable.
Per als pares. Per als pares que hi són sempre, presents i disposats. Als que ho intenten fer bé cada dia, malgrat l'esgotament i els errors. I, de manera molt especial i sentida, als pares que ja no hi són, però que ens han deixat una empremta que ens continua guiant per sempre.
Escriu Ponç Pons, al poema "Carta de Nadal a mon pare":
Ses estrelles s’han fus i cap pastoret riu
Sempre tenc com un corc
Que em roega i fa mal
Des que te’n vas anar
Sent es pes d’un gran buit
I no vull que te moris, mon pare, mai més
Notícies relacionades
Per a tots vosaltres, per tots els pares i fills. Bon Dia del Pare!
