Fora de joc

Aquell dimarts que li vaig dir que feia aquell viatge a Barcelona m’havien dit que potser respondria, però la Sol ja no va respondre. La Sol va morir al punt de la mitjanit i la llum es va fer foscor per als qui van veure en ella al llarg dels anys una amistat que superava tots els abecedaris. Va ser corresponsal, subdirectora de Juan Luis Cebrián a El País, directora del seu diari tenint al costat el seu millor amic, Joaquín Estefanía, que havia sigut alhora el successor de Cebrián...

La vaig veure entrar i sortir del seu diari quan se li va fer esquiu, i quan va tornar la Sol es va posar al comandament des de la primera tarda, com si en reaprengués. Dimarts va morir la Sol a 75 anys, amb els seus, a qui va dir que organitzessin un comiat sobri, en un cementiri allunyat de Madrid. Que no es passessin de temps: de les dotze del migdia a les cinc de la tarda podien vetllar-la; després tothom al seu lloc, cada un amb la seva tasca al món, al carrer i al món.

Al seu diari de tota la vida, El País, el costum de sempre és fer una aturada a aquella hora, les cinc de la tarda, en què es prenen les decisions sobre el que ha de ser la portada de l’endemà. És possible que la Sol hi pensés, en aquella hora, una mena d’ullet als qui després, a la seu del diari, sobre aquell moment de rellotge, li van retre un llarg aplaudiment que té a veure amb l’amor que li tenien i, en lletres majúscules, amb l’admiració que sempre va mantenir entre els periodistes, els del seu diari i tots els companys d’altres capçaleres.

Ara que ha mort aquests companys han explicat les respostes que els va anar donant la Sol al llarg de la història en què ella i nosaltres vam treballar plegats. Per a tothom va tenir un consell, o molts; els va abraçar cada cop que cadascun li va demanar consell o qualsevol de les coses que un demana als que tenen més valor, i més generositat, que nosaltres mateixos.

Notícies relacionades

Contra el malbaratament alimentari

Tapar forats amb fons europeus

Ara s’han divulgat algunes cartes que va enviar, en el moment gairebé final de la seva vida, a persones que hi van treballar i a qui va assenyalar el seu desig de ser a prop d’ells quan era cert que ja resultava impossible que ella tornés entre nosaltres.

Aquesta certesa que ara constitueix una realitat tan dura explica la Sol. Els que eren lluny del que per a ella és el periodisme, per exemple, han sortit a retre-li homenatge. La Sol no va fugir mai dels altres, i quan no els entenia no hi trencava pas sinó que mirava de trobar-los a qualsevol camí de la vida. Una vegada vaig sentir al diari que vam compartir la duresa que espera alguna vegada a les redaccions. No s’oblidarà mai la Sol, i no oblidaré mai aquell moment que va pujar a abraçar-me com si em tragués de sobte d’una tristes a que no es pot assemblar, però s’hi assembla, a aquesta que m’acompanya ara de nou a Barcelona. Estic fora de joc, quina pena fan les morts, i quina pena és tantes vegades la vida. De vegades la vida no és més que por...