La sort de ser llegida

Ho visc d’aquesta manera perquè no ho interpreto com un afalac. Per a mi, l’èxit no és una meta, ni en la meva vida personal ni en la meva carrera professional, com a periodista, ni en la meva trajectòria literària. Mai he buscat la "bona acceptació", segona accepció en el diccionari d’un terme que avui més que mai, amb l’artifici de les xarxes, defineix la teva identitat, tot i que no tinguis ni idea de qui ets o el que vols. El meu objectiu és un altre.

Aspiro a continuar compartint la meva quotidianitat, a casa i a la feina, amb gent bondadosa que em fa sentir estimada i valorada, de qui aprenc, al costat de la qual, lluny d’empetitir-me, creixo cada dia. Pretenc continuar escrivint amb la mateixa dedicació i entrega que fins ara, però cada cop més i millor, ja que, com diu Annie Ernaux en El taller negro, la seva última obra publicada a Espanya, "cada llibre és una temptativa –una il·lusió– d’anar cap a la llum".

Busco no defraudar aquestes persones que m’aprecien malgrat ser com soc, testarruda, pessimista, malastruga, agonies, acurada, entregada, aplicada, incansable, sacrificada, tolerant, maniàtica, estricta, disciplinada, sòbria, seriosa, insulsa, tímida, introvertida, obsessiva, pacient, dura, desconfiada, exigent, insegura, o potser a causa de tot això.

Notícies relacionades

Una tragèdia americana

EL PERIÓDICO, amb els alcaldes

Vull estar a l’altura de lectores com la que fa dies, mentre passejava per la platja on vaig descobrir, ho vaig comprovar per primera vegada, que "l’esperança és aquella cosa amb plomes que es posa en l’ànima, i entona melodies sense paraules, i no s’atura per a res", com va escriure Emily Dickinson, em va reconèixer i ho va explicar a la seva neboda: "aquella noia és una escriptora que m’agrada molt", li va dir. La nena, aliena a la vergonya, plena d’espontaneïtat i naturalitat, tant de bo no abandonar aquesta escletxa per la qual entra la llum de la innocència, es va acostar i li va preguntar a l’amiga que anava amb nosaltres, amb L. i amb mi, si es deia Inés.

Aclarida la confusió, "no, però ella, sí, ¿per què?", i malgrat el rubor que va encendre les meves galtes, vam anar a trobar la tia de la nena. Vam tenir una conversa agradable, només uns minuts durant els quals vaig experimentar un dels goigs que donen sentit a l’escriptura, saber que les teves paraules tenen un significat per a algú, que pots commoure i ser estímul, provocar sentiments, posar-te en l’ànima d’una desconeguda i descobrir-li coses que no sabia que tenia dins. I això no té res a veure amb l’èxit, ni amb les vendes, ni amb el nombre de seguidors, ni tan sols amb els premis. És l’extraordinària sort de ser llegida sent conscient, gràcies a Mary Oliver, que "tot al final es mor, i massa aviat"..