Pitjor o millor món possible

El gran embut de l’estret d’Ormuz il·lustra ara mateix pàgines de novel·la distòpica en directe. Amb el segle XXI les novel·les distòpiques van fer-se molt presents als aparadors de les llibreries, substituint les ficcions utopistes. Aparentment, hem passat dels escenaris amb un món que pogués anar millor amb el decorat apocalíptic d’un món sempre a pitjor. Predomina l’anomenada llei de Finangle: "Una cosa que pot anar malament anirà malament en el pitjor moment possible". És una llei present a les novel·les de ciència-ficció i és aplicable als jocs de guerra, d’on ningú se’n surt viu o tots es converteixen en arcàngels.

És una llei tan absoluta que l’apliquem a tot però també és veritat que la recent exploració astronàutica Artemis II va acabar bé i que a Blade Runner tot estava previst menys que el segle XXI seria el domini total del telèfon mòbil. És impossible que, d’aquí unes dècades, l’exploració espacial ens pugui donar a conèixer una forma d’energia que deixi els pous de petroli aturats per sempre? No s’està suggerint que amb els avenços de la intel·ligència artificial la medicina farà grans passos contra el càncer o la malaltia d’Alzheimer?

Sabem que no vivim al millor dels mons possibles però això no vol dir que siguem el pitjor de tots els mons possibles. Una derivada de la llei de Finangle diu: "Si un experiment funciona és que alguna cosa s’ha fet malament". Ara mateix, l’espectacle Ábalos-Koldo-Aldama, les disfuncions en infraestructures o la banalització de la política i la literatura aparenten una confirmació empírica de la llei de Finangle, però no exactament. Davant d’aquestes coses que funcionen aparatosament malament n’hi ha moltes altres que funcionen discretament bé i no poques vegades com a resultat de l’afany humà, de la voluntat de fer alguna cosa que valgui la pena.

Notícies relacionades

Dia de la Mare sense mare

Cospedal, el fitxatge difícil d’explicar

Per això les polítiques d’allò que és millor o radicalment pitjor corresponen a desviacions de la raó que pretén entendre la realitat i no substituir-la per una ficció o pel buit. Donald Trump no és el pitjor ni el millor dels presidents possibles. És un subjecte humà determinat per les pròpies circumstàncies i amb una conspícua propensió a l’error.

Fa temps, les lleis de termodinàmica ja ens van explicar que en qualsevol sistema aïllat el desordre tendeix a augmentar. Això és ciència. Després ve la ciència-ficció i formula la llei de Finangle, tan còmoda per a experts en tot que viuen de simplificar, ja sigui Ormuz, la manca crònica de pressupostos generals, l’obesitat, la mala educació o els problemes de l’AVE a Màlaga. No és el mateix navegar en una nau de Star Trek que quedar-se aturat en un tren de Rodalies, entre dues estacions. Però la temptació del fatalisme continua, perdurable. Per això val la pena continuar volent ser lliures, en un món pitjor o millor.