El ‘pendrive’ de la discòrdia
La lluita pel poder és una de les constants de la vida, a totes les èpoques, també a l’era cimera de la solidaritat emocionalista. Amb una mà es practica el bonisme i amb l’altra s’apunyala l’enemic. Ha aparegut per fi el llapis de memòria amb l’agitada sessió del Comitè Federal socialista del 2016 i les imatges dramàtiques de la lluita pel poder al PSOE impressionen la ciutadania, la mateixa que és capaç de qualsevol excés a les juntes de veïns. Hi va haver un punt de baralla tavernària al pendrive del primer sanchisme. El contrast entre el sector legalista i el sector a favor de Sánchez és com un vell episodi nacional. Però les antigues disputes entre Indalecio Prieto i Largo Caballero, sent també lluita pel poder, al·ludien a un dilema estratègic.
En canvi, aquell Comitè Federal que desemboca en la dimissió de Pedro Sánchez com a secretari general –després de nou al capdavant del PSOE i ara per a La Moncloa– va ser una estricta lluita pel poder per part del que després fou el sanchisme. Després de dimitir i amb l’assenyat Javier Fernández com a regent del PSOE, Pedro Sánchez i els seus groupies van embarcar en un Mercedes GLC negre –i no al cèlebre Peugeot– per recuperar el control als despatxos de Ferraz. Va ser un llarg recorregut que encara no té escrit el final, que en bona part serà redactat en forma de sentències judicials.
En tot aquest temps, si no es demostra el contrari, el pendrive amb les escenes turbulentes d’aquell Comitè Federal va estar amagat en algun replec tectònic del PSOE. Apareix en el moment en què Sánchez va perdent eleccions autonòmiques, improvisa una política exterior insensata i s’enfronta al poder judicial, amb dos secretaris d’organització del PSOE –Ábalos i Santos Cerdán– acusats de mil delictes.
Notícies relacionadesPactar o no amb Podem era la gran divisòria al PSOE. Sánchez va anar més enllà, trobant suport en Bildu, Esquerra Republicana i Junts. Aquella mutació s’assemblava a més a la del Partit Demòcrata nord-americà, tan entregat a l’identitarisme i a les minories que van obrir les portes de la Casa Blanca a Donald Trump. Haurem de veure fins a quin punt Sánchez ha perjudicat el PSOE amb les seves aliances i els seus pactes, en lloc de ressituar la socialdemocràcia i assumir les realitats del segle XXI, amb la immigració en lloc preferent. La seva lluita personal pel poder ha fet malbé el capital històric del socialisme espanyol, fins i tot com a alternança de futur.
El més penós és que el PSOE quedi tatuat amb les imatges del pendrive, els conciliàbuls a correcuita, l’urna després de la mampara i les traïcions filmades en directe. Ara ja és del tot nítid el límit crucial entre el sanchisme i un PSOE socialdemòcrata i sense aliances o coalicions rupturistes. No serà fàcil posar-li una nova cara però estar perdent tant poder autonòmic pot ser un estímul. Oposar-se teatralment a Trump perd força quan s’ha protagonitzat un pendrive tan convuls, encara que fos fa deu anys.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
