Terrible i minimalista
Hi deu haver pocs himnes nacionals que admetin tantes variacions i tants arranjaments com La marsellesa. Sí, també l’himne nord-americà i, per descomptat, el conegut com a Himne de Mameli, el cant dels italians, que sempre funcionen, encara que els sentim massa distorsionats o massa militars. Però La marsellesa és la reina d’aquesta competició, per les connotacions històriques i perquè, més enllà de l’estricta oficialitat, representa a tot arreu, encara ara, aquell crit de revolta que es va immortalitzar a Casablanca quan Rick, el propietari del bar, va deixar que es cantés enmig de l’efervescència bèl·lica dels nazis. Amb un amic, encara recordem amb emoció el matí que la vam entonar a la plaça del Vi de Girona, en presència del president de la República.
Els últims dies he sentit tres marselleses diferents. La primera, amb aquella alenada patriòtica tan dominant en els esdeveniments esportius, cantada (és un dir) pels integrants de la selecció. En aquest cas, de rugbi, en el Torneig de les Sis Nacions, a l’estadi Pierre Mauroy de Villeneuve-d’Ascq. Hi havia música, esclar, i uns cantants, però a les càmeres els agrada enfocar els esportistes, amb so ambient, és a dir, mentre desafinen a cor batent, mai millor dit, amb la mà estesa al cor, per descomptat. A diferència de l’equip de futbol, els Bleus de rugbi en saben la lletra, però la destrossen, això també.
Notícies relacionadesL’altra marsellesa va ser la de l’arranjament del compositor i director Thomas Roussel per a la cerimònia de cloenda dels Jocs d’hivern amb motiu del traspàs de la bandera olímpica a la seu del 2030, als Alps francesos. Pretensiosa i enfarfegada, refistolada i excessiva, amb la mezzosoprano Marine Chagnon abillada amb un abric com de Reina de les Neus, i amb un excés de solemnitat que es va convertir, al final, en una orquestració que s’assemblava a la grandiloqüent banda sonora d’una pel·lícula d’acció.
I l’última. Aquest dilluns, després que Emmanuel Macron pronunciés el discurs en què va anunciar l’increment de la dissuasió nuclear francesa ("robusta i eficaç") i la voluntat de ser l’eix sobre el qual ha de pivotar la resposta europea en aquest "moment d’incerteses i ruptures, farcit de riscos i amenaces". L’escenari, colossal, justament perquè no hi havia decorat de cartó pedra, sinó el forat inquietant on reposa Le Téméraire, un dels submarins de la base d’Îlle Longue, la "catedral de la nostra sobirania". Macron tot sol, a l’entarimat blanc, impol·lut, en un discurs en què es vanta de la potència sense mesura de l’arsenal nuclear i de la certesa que el farà servir si cal. I aleshores, La marsellesa. Els assistents, tots, sembla que improvisadament, la canten ‘a cappella’, de manera quasi trista, amarga, sense instruments que l’ensucrin, de manera sincopada, sense floritures, sense direcció, però amb disciplina mètrica, amb consciència de la nit obscura i dels instants dramàtics que vivim.L’escoltin. Imposa i fa feredat. De totes les emocions i els neguits d’uns dies decisius, em quedo amb aquesta escena terrible i minimalista.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
