La vida acrobàtica
Un sofá. /
"La vida agafa la gent i la força a fer acrobàcies increïbles": recordo sovint aquesta frase de Scott Fitzgerald, que fa servir el narrador d’un conte titulat Caps i homes. És tan precisa. Fa poc, em vaig veure tornant-hi a pensant, aquesta vegada per explicar-me a mi mateix com vaig poder conviure en silenci, durant cinc anys, amb un sofà que no em va agradar mai. Em va agradar, per ser precisos, els quatre primers dies, fins que es va desplomar l’entusiasme que se suposa que desperta la presència a casa d’un sofà acabat de comprar. En aquell precís moment van començar les maleïdes acrobàcies. Massa aviat potser. Em va agafar violentament la vida, per a la qual era evident que el sofà era incòmode, i vaig haver d’empescar-me-les per fer veure que sí que m’agradava. Se’ns en van els dies emmascarant una part dels nostres pensaments. Viure és dissimular.
Al principi, em venien basques només pensar que m’havia equivocat comprant-lo. I ni tan sols havia sigut barat. Acabat d’estrenar i l’odiava: no em sentia preparat per suportar una opinió semblant. Però el mirava, i no deixava de trobar a faltar l’anterior, que no vam tenir més remei que substituir perquè la gossa s’havia aficionat a pujar-hi i, de tant en tant, orinar-hi. D’altra banda, havia donat tant la tabarra dient com arribaria a canviar per a bé la vida domèstica amb l’arribada del sofà nou, que no podia no apuntar-me aquest triomf. Fins i tot vaig escriure una columna sobre com trigaven a lliurar-nos-el. Anava per a tres mesos, i continuàvem esperant, em queixava. Això sense comptar els sis mesos anteriors, que és el que ens va portar buscar, discutir i decidir-nos per un. No ens convencia res. Teníem por de no trobar el sofà perfecte. "No ens precipitéssim", ens dèiem, "un sofà no és un jersei". Però a la fi vam prendre una decisió. Quan va transcórrer un mes i mig, i el sofà no donava senyals de vida, recordo que vaig telefonar a la botiga. "És qüestió de dies, segurament", em van dir. "El més estrany és que no hagi arribat. Ja deu venir", van respondre al cap de dos mesos. "¿Segur que no ha arribat?", em van demanar dues setmanes després, quan vaig tornar a telefonar. "Esperem que miraré al saló", vaig dir per si havia vingut sense avisar, i vaig fer com que me n’hi anava.
Per abreujar, al quart mes el sofà va arribar. I al cinquè dia, com dic, em vaig veure pensant "tant de bo no hagués arribat mai". Em vaig guardar, per descomptat, d’enunciar-ho en veu alta. Vaig dissenyar. Quan m’hi deixava caure, de fet, permetia que se m’escapés un "això és vida". Aquella patètica hipocresia em va durar poc, per sort. Vaig optar pel silenci. Una cosa sí que em fascinava: com la incomoditat d’un sofà, d’un matalàs, d’un coixí, d’unes sabates, no s’adverteix provant-los a la botiga, sinó pagant-los, portant-los a casa i fent-los servir almenys durant una setmana, quan ja no els pots tornar. Només llavors descobreixes horroritzat que són incomodíssims, i que t’has de prestar a acrobàcies increïbles; en el meu cas, fins fa una setmana, que em vaig comprar per fi un altre sofà. És comodíssim.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
