23F: memòria i ficció col·lectiva

El "¡Quiet, tothom!" i els trets jo els vaig escoltar (o crec que els vaig escoltar, tinc la lliçó de Cercas apresa) per la ràdio, sense saber ni comprendre el que passava. La meva mare tenia la ràdio encesa de fons al menjador i per ella sonava la sessió d’investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo. No recordo res més, tret de retalls de converses al llarg dels anys en una família obrera: que si els militars a Espanya eren colpistes, que si la dictadura, que si els franquistes, que si el discurs del Rei, que si les maneres d’Adolfo Suárez, que si la gosadia de Santiago Carrillo, que si la iaia –que recordava altres militars i altres trets– el dia 24 va omplir les lleixes de la cuina de paquets de llegums i llet condensada, per si de cas. I, per descomptat, l’omnipresència de les imatges cada 23 de febrer.

Creixent als 80 i els 90, el 23F funcionava com una mena de conte d’iniciació democràtica: la conspiració, la fragilitat de la democràcia, les llibertats que els espanyols s’havien atorgat a si mateixos, el rei que havia defensat les institucions, la Transició com el gran relat col·lectiu. La història d’Espanya s’explicava com el camí de l’heroi del cànon literari, un viatge col·lectiu en el qual la societat espanyola (l’heroi de la història) va passar de la dictadura a la democràcia; el tardofranquisme com a punt de partida, la mort de Franco, que va iniciar el viatge; la irrupció de guies i mentors de l’heroi col·lectiu (Adolfo Suárez, Manuel Gutiérrez Mellado, Joan Carles I); les proves, aliats i enemics que va afrontar la jove i fràgil democràcia (la legalització del PCE, els Pactes de la Moncloa, els crims d’Atocha, el terrorisme d’ETA, la Constitució...); la gran prova (el 23F); la victòria de l’heroi (la legitimitat del sistema democràtic) i el camí de tornada que tanca el viatge de la Transició: la victòria socialista del 1982 com a símbol de la normalitat democràtica.

Van haver d’arribar altres generacions perquè el relat de l’heroi col·lectiu i la seva gran història, la Transició, primer es matisés, després es discutís i finalment es confrontés. A l’Espanya d’avui conviuen diverses capes de relació amb el 23F. Hi ha el relat de manual escolar, reduït a dues pàgines i tres fotos; hi ha la memòria emocional dels que van viure la por en temps real; hi ha la curiositat dels que han fet del cop un objecte d’estudi, de novel·la o de sèrie, i també hi ha la indiferència pràctica dels que senten que el 23 de febrer del 2026, amb el lloguer pels núvols, ocupa i preocupa més que el 23 de febrer de 1981.

Notícies relacionades

Dilemes electorals

Una part de l’ànima

És en aquest context, amb els mentors de l’heroi col·lectiu morts físicament o políticament (d’Adolfo Suárez a Joan Carles I), quan Pedro Sánchez ha decidit desclassificar els documents oficials sobre el 23F. La desclassificació és una bona notícia: reforça la legitimitat democràtica, hauria d’augmentar la confiança en les institucions i hauria de contribuir també a combatre rumors i teories conspiradores.

Hauria de servir per a alguna cosa més: consolidar la memòria històrica col·lectiva, però això, a l’Espanya d’avui, sembla impossible. La Transició no va ser el relat perfecte d’un heroi que el 23F va afrontar la seva prova final, sinó l’intent, en un moment concret, de fer el millor que es va poder ateses les circumstàncies. Va tenir molts encerts i alguns errors; va aconseguir grans fites i va fracassar o no en va intentar d’altres. En el que l’heroi col·lectiu, la societat espanyola, no va tenir èxit va ser justament en la construcció d’una memòria històrica compartida. La desclassificació no aconseguirà avançar en aquest terreny en el fragmentat clima polític espanyol, però almenys, com va dir el mateix Cercas, ara hi ha un lloc menys al qual aferrar-se per explicar mentides. Cada porta oberta és una habitació tancada menys.