Memòria històrica

El cop i el cap (d’Estat)

2
Es llegeix en minuts
El cop i el cap (d’Estat)

EFE

És cert que s’han publicat més d’un centenar de llibres sobre el cop d’Estat (o l’intent de cop d’Estat, fallit) del 23 de febrer de 1981. I també és possible que sigui cert això que afirma Javier Cercas, que en va escriure una novel·la farcida de "veritat" segons ell: "El gran secret del cop d’Estat és que no hi ha un gran secret, que ja sabem la veritat". Tanmateix, aquest dimecres estarem pendents de la desclassificació anunciada per Pedro Sánchez de tots els documents (o de quasi tots: si més no els que tenen a mà) de l’assumpte aquest de Tejero, Milans, Armada i companyia. Bé, de fet, exagero. N’estaran pendents l’Andreu Farràs i en Pere Cullell, per exemple, que són dels periodistes que han investigat amb més intensitat les profunditats d’aquell succés històric que, malgrat totes les dades aportades, és segur que encara reté a les xarxes de pesca de veritats alguna revelació que pot ascendir fins a la superfície. La resta, estarem a l’aguait del busseig, no pas amb l’esperança cega de trobar una explicació plausible a un afer en el qual van intervenir tantes forces, tants desitjos, tantes voluntats que, més o menys, es van trobar en una determinada cruïlla i després van optar per camins divergents. No sé si això que ha dit Cercas ("és un gran servei a la democràcia, perquè així es podrà acabar amb bulos, bolas y trolas") es complirà. Ell va optar, després de centenars de pàgines, per una solució senzilla a un problema complicat, molt d’acord amb bona part de la seva opció narrativa en general. Uns homes sols (traïdors tots tres a les seves respectives causes) van decidir que la "traïció" era el millor camí per fer front a aquella tragèdia que, al final, quasi es va convertir en una tragicomèdia.

Ho dic perquè els "bulos, bolas y trolas" tenen a veure, de manera directa, amb el rei Joan Carles i amb la possibilitat que fos la mateixa monarquia la que atiés el foc de la insubordinació armada, si més no la d’aquell que es volia fer passar per un altre De Gaulle, com el de després del maig del 68. "No s’ha pogut demostrar", ha escrit Farràs, "que l’aleshores monarca beneís de forma explícita les intencions del general Armada, però tampoc que les rebutgés, i encara menys que les denunciés".

Notícies relacionades

És a dir, alguna cosa sabrem, perquè no és poca cosa pensar (i això no és fer córrer cap bola i, per descomptat, no és cap rumor pensat per desestabilitzar la democràcia en benefici de l’extrema dreta) que el cap d’Estat pensava (o podia arribar a pensar) que un cop d’Estat seria positiu per als més alts interessos de la pàtria.

La ja desfigurada, esguerrada i vilipendiada imatge del rei emèrit no seria la víctima d’un tal descobriment, perquè, com diu la dita: caldera vella, bony o forat. Però, quaranta-cinc anys després, ¡45!, no estaria malament que algú ens informés, un cop llegits els patracols i escoltades les confidències, que algun secret prou gran s’amaga rere les veritats que fins ara sabem. No és només una lliçó d’història, sinó un avís per a navegants i per a súbdits de la monarquia com a institució.