¡Majoria de 302 diputats!

Però dijous –després d’un debat sobre ferrocarrils que va repetir el diàleg de sords– el Congrés va aprovar la llei contra la multireincidència –iniciativa de Junts-, amb una molt insòlita majoria de ni més ni menys que 302 diputats. ¡302! Els del PP, el PSOE, Vox, Junts, el PNB i UPN, contra 36 de Sumar, Podem i Bildu, i 8 abstencions (ERC i Coalició Canària).

Puigdemont ha aconseguit així unir el PSOE i el PP, si bé en tota la legislatura l’eix de la discòrdia ha sigut l’amnistia. I Vox –que està contra tot– no ha vacil·lat a unir els vots a l’exiliat de Waterloo. A més, el PSOE ha votat contra Sumar –el seu soci de Govern-, Podem i Bildu. Fins i tot Felipe González ha d’aplaudir. I ERC s’ha desmarcat dels seus estimats grups de l’esquerra del PSOE. Els alcaldes sempre compten.

¿Miracle Puigdemont? Una cosa més complexa. Segons Marta Farrés –l’alcaldessa que va recuperar Sabadell per al PSC-, ja la legislatura passada un grup d’alcaldes de l’arc metropolità (ciutats pròximes a Barcelona, però que no són a l’AMB), pertanyents al PSC i a Junts, va visitar tots els grups parlamentaris per agreujar les penes a la multireincidència –els petits delictes repetits que causen una gran inseguretat, de vegades als més vulnerables– i per evitar les ocupacions. Van arribar les eleccions i després la investidura ho va dominar tot.

Però el juny del 2024 Puigdemont, pressionat pels alcaldes de Junts que notaven l’alè de Sílvia Orriols a l’esquena, va presentar al Congrés un projecte de llei en aquesta direcció. El PSOE no va voler una crisi en «la majoria progressista» i el va enviar al racó de dormir. Però Puigdemont –cada cop més estressat per l’ascens de l’extrema dreta independentista– va decidir trencar amb Sánchez. I entre les causes de la ruptura, l’incompliment amb la llei de multireincidència.

Nou capítol. Sánchez no es vol ofegar i necessita gestos envers Puigdemont. I, a més, en això té el suport dels alcaldes catalans (per això ERC s’ha abstingut). Però havia de contrariar els seus socis i no hi hauria majoria parlamentària per aprovar-ho. Tret de... tret que el PP també hi donés suport. I el PP ho ha fet, no solament perquè la reincidència és un problema real, sinó perquè no vol contrariar Puigdemont, que pot necessitar, en un assumpte que no té res a veure amb la independència. I Vox, que creu que Puigdemont és el pitjor del pitjor i que acusa el PP i el PSOE de ser el mateix, va decidir afegir-se a la iniciativa de Puigdemont i als dos grans partits.

Puigdemont no és Déu i no pot fer miracles, però sí que ha tingut un triomf sensacional. I, potser per carambola, s’ha convertit per un dia en un molt estrany gran matrimonier. De Waterloo estant ha aconseguit una majoria de 302 diputats que va des de Vox i el PP fins al PSOE. ¡Feijóo l’hauria de fitxar!

És una majoria puntual. Però positiva. És lògic que, en una societat complexa, les majories no siguin sempre ideològiques i fixes, sinó que s’adaptin a les situacions. En la multireincidència –parlen de «populisme punitiu»- una part de l’esquerra no s’hi ha afegit. Un altre dia seria desitjable que el PP votés amb tota l’esquerra per frenar els excessos de Vox en la seva teoria del «gran reemplaçament»: que els immigrants venen per substituir els espanyols, inclosos els catalans.

Notícies relacionades

Pla d’Energia i realisme

Les mans que sostenien Epstein

Això que ha fet Puigdemont més el PSOE, el PNB, el PP, Vox i ERC (a mitges) ha sorprès, però s’han trencat els blocs, un factor de polarització i d’esterilitat política. I s’han escoltat els alcaldes, que són els que estan més a prop dels ciutadans i palpen que la delinqüència diària (tot i que sigui de baixa intensitat) provoca molta irritació.

Una vegada més, s’ha vist que allò tan pragmàtic que «de vegades Déu escriu amb línies tortes» és veritat. Es pensi el que es pensi sobre Déu. ¡Ah! I si els partits fessin més cas als seus alcaldes, els pressupostos catalans ja serien aprovats. Tot i que, en això, Puigdemont no hauria fet de matrimonier.