Inèrcies econòmiques

Tots els indicadors que, en teoria almenys, haurien d’alimentar el vot de l’esquerra hi són. Precarietat laboral, encariment de la vivenda, desigualtat creixent, crisi climàtica, sensació de pèrdua de control sobre la pròpia vida. Si un llegís manuals de ciència política del segle XX, conclouria que aquest és un escenari ideal per a l’auge de les forces progressistes. I, no obstant, les enquestes i les eleccions en curs ens mostren una esquerra estancada o en retrocés.

L’esquerra no es percep, doncs, com la força que encarna una promesa de canvi, sinó com a part del paisatge institucional. Per a àmplies capes de la població, especialment joves, l’esquerra era allà mentre el meu lloguer pujava i el meu futur s’encongia. L’esquerra tradicional, d’altra banda, parlava en termes de conflicte social i d’interessos materials. No és que els temes identitaris no importin, és que quan es converteixen en l’eix del programa deixen fora els que viuen el seu malestar en clau econòmica. Resulta difícil sentir-se interpel·lat per un discurs aliè a l’experiència quotidiana.

Notícies relacionades

El lliure comerç agrícola

Barcelona és la millor seu

Per si fos poc, la dreta ha après que el malestar no només busca solucions, busca relats (com més delirants, millor). I la dreta, a Espanya com en altres països, ha aconseguit articular un relat emocionalment simple i eficaç: algú t’ha robat una cosa que era teva –seguretat, identitat, prosperitat– i nosaltres t’ho tornarem. L’esquerra respon amb complexitats tècniques o amb apel·lacions morals que no tenen en compte aquesta demanda de sentit. Promet protecció davant un món hostil, però la seva gestió no altera les grans inèrcies econòmiques. Quan el discurs és transformador però la vida segueix igual, o pitjor, se li deixa de prestar atenció.

I hi ha també l’assumpte del desig. Durant molt temps, l’esquerra va ser capaç d’oferir una imatge de futur millor, més justa i més lliure. Avui, amb freqüència, sembla oferir només la gestió menys dolenta d’un present pèssim. I això no mobilitza. La contradicció, llavors, no és tan misteriosa. L’esquerra cau en un moment que li seria propici perquè ha deixat de representar, per a molts, el símbol d’una esperança creïble.