A contrallum
Reparacions imaginàries
¿Puedes pasar el cumpleaños con tu hijo aunque le toque al otro progenitor? La abogada Laura Lobos lo aclara /
Quan era petit, la proximitat del meu aniversari anava acompanyada d’una pregària estranya: que la meva família se n’oblidés (cosa que tampoc era difícil: els meus pares tenien nou fills). No es tractava, penso ara, d’un desig ingenu. Contenia una enginyeria emocional una mica diabòlica. L’oblit aliè em permetria habitar una desgràcia reconeixible, gairebé còmoda, i a més em concediria un crèdit moral per al retret posterior. El dolor anticipat ja contenia la compensació. La ferida, abans d’existir, implicava la cura. Amb els anys he entès que aquella pregària no buscava tant el plaer masoquista de l’oblit (tot i que també) com la comprensió de la importància del record. Volia verificar que l’afecte, per existir, necessita ser demostrat. L’aniversari, amb la litúrgia mínima d’aquella època –una espelma, un modestíssim regal, un "per molts anys", un petó–, era l’experiment perfecte: si ningú se’n recordava, fallava una cosa essencial; hi havia en realitat una esquerda gràcies a la qual (això també és cert) jo guanyava un relat. Ser desgraciat per una causa concreta oferia una forma d’identitat.
En això hi ha una pedagogia del greuge que no s’aprèn als llibres. Aprenem aviat que l’oblit, quan es fa visible, legitima la queixa. Potser per això seguim atents a les dates: per la tranquil·litat que dona saber que algú, en algun lloc, marca el calendari per nosaltres.
Avui, en un món saturat de recordatoris automàtics, l’oblit ha canviat de naturalesa. Les plataformes avisen de l’aniversari abans que els amics els recordin; els sistemes programen condols, celebracions i minuts de silenci. La memòria s’ha externalitzat. Ja no ens oblidem: deleguem. I, tot i això, el buit persisteix. Perquè el que fa mal no és que s’oblidi la data, sinó que ningú la sostingui amb una presència real. Potser créixer consisteix a renunciar a aquesta pregària. Acceptar que el reconeixement, fins i tot quan és merescut, no sempre arriba. I que el retret, tot i que temptador, no repara. Malgrat això, continuem resant en silenci, cada any, esperant que l’oblit aliè ens concedeixi, una vegada més, la certesa d’existir.
