Xarxes: ¿protegir o influir?
Dos chicas jóvenes consultan sus teléfonos móviles. /
La tensió entre el poder polític i el tecnològic no és nova, tot i que avui adopti noves formes. La posició de Pedro Sánchez davant les xarxes socials i els tecnooligarques s’ha endurit en els últims dies, amb propostes per reforçar el control sobre les plataformes en nom de la protecció dels menors i la lluita contra la desinformació. La reacció del sector tecnològic no s’ha fet esperar. Elon Musk ha denunciat el que considera una deriva intervencionista, mentre que Pàvel Dúrov, fundador de Telegram, ha alertat des del seu propi entorn digital del risc que els governs ampliïn la seva influència sobre la comunicació privada. Una contradicció evident al llançar l’advertència mitjançant un missatge directe, entrant precisament en l’espai en el qual criticava la intromissió. Aquesta ambivalència –qüestionar el poder polític des d’una posició de poder tecnològic i amb pràctiques similars– reflecteix bé el rerefons del conflicte: la competència per fixar els límits i mantenir la mateixa influència.
Amb tot, l’enfrontament no és, tot i que se suggereixi, una lluita de David contra Goliat. Ni Sánchez està sol ni en posició de debilitat. Altres governs han expressat posicions similars i, sobretot, la Unió Europea ja disposa des del 2022 d’un ambiciós marc regulatori per limitar el poder de les grans tecnològiques: la llei de serveis digitals (DSA) i la llei de mercats digitals (DMA), dues normes que aborden el poder de les companyies i preveuen sancions rellevants. La primera reforça la responsabilitat de les plataformes sobre continguts, transparència publicitària i gestió de riscos, mentre que la segona cerca evitar abusos de posició dominant i pràctiques anticompetitives. A més, la normativa vigent en matèria de protecció de dades i altres figures vinculades a la intromissió il·legítima ja ofereixen eines per actuar. Una altra cosa és que aplicar-les en l’entorn digital resulti complex i que hi hagi zones grises que requereixin ajustos. El problema, per tant, rau en bona mesura en les dificultats d’aplicació i en la necessitat d’adaptar normes pensades per a altres contextos.
Notícies relacionadesPerò, com ha recordat el periodista Joan Cañete, en comunicació gairebé res és nou: canvien els canals, no les lògiques de poder. Si abans van ser els grans mitjans tradicionals, avui ho són les plataformes, però la disputa per la fixació de l’agenda continua sent la mateixa. És per això que ens hem de preguntar si l’enduriment del discurs per part de Sánchez respon a la voluntat de protegir els ciutadans o més aviat a la incomoditat pel creixement d’espais que escapen al control polític directe.
Perquè, a diferència dels mitjans convencionals –en què la publicitat institucional ha operat durant anys com un mecanisme d’influència més o menys subtil–, les xarxes socials són més difícils de modular. Per això el risc que, sota un legítim discurs sobre drets i seguretat, només hi hagi la vella disputa pel control del relat públic.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
