Les 2.666 nenes d’Epstein

Potser hagi de treure la cartera, però dono un euro a cada persona que em digui que ha al·ludit a la minoria d’edat alguna vegada per parlar de la seva filla o la seva neta. Aquesta fórmula remet vagament a la burocràcia: les persones que ens importen són nenes o adolescents (i sovint les veiem gairebé patològicament així, més enllà dels 18) perquè no volem que ningú els faci mal.

El que anem veient dels arxius del magnat no sé si fa més fàstic o més por, dues emocions que, en qualsevol cas, solen conduir al vòmit. Així que no tinc el cos per citar Wittgenstein o trucar a (oh, wait) Chomsky, però això no és una discussió lingüística bizantina. Segons alguns titulars, no eren nenes violades per pederastes, sinó "dones menors d’edat" que anaven a l’illa Epstein a "practicar sexe" amb adults, una fórmula que sona a hobby com si anessin a fer pàdel surf. Així, la nena violada no deixa de ser una dona que, per raons legals que ni el cor ni la bragueta entenen, queda lleument fora del políticament correcte. I el violador no deixa de ser un home adult (i un home és un home) que li va demanar educadament si li venia de gust "practicar sexe" amb ell.

Al llenguatge, com als milionaris i als dracs de Komodo, cal aplicar-li sempre la presumpció de culpabilitat. Mai és innocent, fins i tot quan qui parla ho sigui. Qui l’utilitza de manera despreocupada, o insensata, cometrà l’equivalent a un homicidi involuntari. El més dolent és que molts són més aviat assassins astuts: és a dir, el torcen amb plena consciència per suavitzar l’atroç i redimir el poderós. Puc posar exemples fora de l’illa Epstein: quan a un manifestant li buida l’ull una bala de goma disparada per un agent, se sol dir que "perd l’ull", com si el que hagués extraviat amb tant atrafegament de carrer fos una lent de contacte.

I, malgrat tot, no és gens fàcil donar paraules a l’horror. Em centraré en Roberto Bolaño, que va dedicar tota la seva vida a intentar-ho. Ho va fer de vegades amb un llenguatge tremendista: l’horror podia ser com el grinyolar d’un guix en una pissarra. I va afegir: "Com si un nen fes grinyolar expressament un guix sobre una pissarra. O potser no va ser un guix sinó les seves ungles. O potser no van ser les seves ungles sinó les seves dents".

Primer va parlar de poetes nazis que gargotejaven poemes de mort al cel amb el fum de l’avió que pilotaven o de cases on se celebraven xeflis de gran elegància que amagaven als seus soterranis cambres de tortura. Tot li semblava poc. Fins que va decidir olorar l’alè de la boca de la bèstia.

Bolaño va intuir que el cor negre del planeta era en un lloc molt concret: Ciudad Juárez. Allà, durant anys i anys des dels noranta, s’assassinaven i amagaven centenars de cadàvers de dones i "dones menors d’edat". Com si fos un Aleph de merda, en aquesta onada de feminicidis hi havia de tot. Així que va escriure 2.666, una obra mestra de 1.200 pàgines. Quan li va tocar parlar frontalment de les víctimes, es va estalviar les metàfores: va exposar més de cent casos amb un estil gairebé notarial (terroríficament fred) a 350 pàgines de dolor amb una densitat tumoral.

Notícies relacionades

Governar no està de moda

Pitjor forma que fons

En aquesta mateixa novel·la, però en un altre capítol, Oscar Fate, un periodista que visita Sonora per cobrir un combat de boxa, queda intrigat pel cas d’una nord-americana desapareguda a Santa Teresa (és a dir, a Ciudad Juárez). Aviat estira el fil i intueix el gran nus. A la pàgina 464 de la meva edició, diu: "Ningú presta atenció a aquests assassinats, però en ells s’hi amaga el secret del món".

No fa falta ser Bolaño per entendre que tot el que va passar a l’illa Epstein amaga aquest mateix secret, que ja no és un secret. La gola econòmica, la cobdícia bíblica, la impunitat gairebé olímpica. És impossible no convertir-se en un paranoic, no perdre cert equilibri assenyat, després de veure aquests arxius o de veure les denúncies que algunes víctimes (i algunes, ja mortes) havien publicat. Al mateix capítol, Bolaño escriu: "Cal fer cas a les dones. El millor és no desatendre els temors de les dones".