Pitjor forma que fons /
L’anunci del nou reglament que ha de permetre la regularització extraordinària de persones migrants que compleixin determinats requisits a partir d’aquest mes d’abril ha generat opinions enfrontades. Lògicament, elogis i satisfacció entre els afectats i en les entitats socials que van promulgar la iniciativa legislativa popular que ha derivat en aquesta mesura i, així mateix, entre amplis sectors de l’empresariat i també en institucions com l’Església catòlica, amb un suport explícit de la Conferència Episcopal. Una regularització d’aquest tipus no es portava a terme des de l’època de Rodríguez Zapatero i, al llarg de la història recent, s’han viscut processos similars tant sota governs del PSOE com del PP, tot i que sempre s’havien fet amb el corresponent tràmit parlamentari. Aquesta setena regularització, no obstant, es produeix en uns moments en què com hem explicat molts ajuntaments i moltes poblacions viuen la immigració desordenada amb certa preocupació perquè, tot i que la majoria dels espanyols reconeixen la necessitat d’acollir aquests treballadors, la realitat és que en un primer moment pressionen sobre els serveis públics, com hem explicat en la nostra recent sèrie d’entrevistes amb alcaldes afectats. La regularització ajudarà certament a millorar aquesta situació, però la manera com s’ha anunciat i la falta de consens alerten d’un possible efecte crida que torni a iniciar l’espiral del desordre.
L’ús partidista de la mesura per part del Govern, que només l’ha acordat amb un dels socis que no li garantiria prou suports si la tramités, com hauria de fer, al Congrés ha tingut resposta partidista per part del PP, que ha intentat que la UE frenés el procés, però ha sigut la mateixa Comissió Europea qui ha recordat que és competència dels estats membres decidir de quina manera gestionen la situació legal de les persones que ja viuen i treballen al país. Vox ha seguit a la seva sense un mínim sentit de la realitat política i social.
Tant humanitàriament com macroeconòmicament, la regularització presenta evidents bondats, començant pel més obvi. Quan un nombre tan elevat de persones es troben en uns llimbs legals i quan les estadístiques ens informen que és en bona part gràcies a les seves aportacions que creix l’economia del país, el problema deixa de ser individual i passa a ser estructural. I només es pot solucionar amb una mesura que proporcioni permís de treball i residència, és a dir, més claredat contractual i menor risc de proliferació del mercat negre i de l’economia submergida, com va demanar fa uns mesos Foment del Treball.
La regularització ha d’implicar una gestió transparent del procés, amb l’acreditació correcta que preveu el reglament, i amb la col·laboració d’entitats que puguin acollir una tramitació que es preveu multitudinària. I amb l’objectiu d’aconseguir més competitivitat, més seguretat jurídica, i una millor convivència.
Cal denunciar les falsedats que s’han fet en un entorn d’alta crispació, com per exemple que la regularització està pensada com una arma electoral. S’ha de recordar, entre altres coses, que els migrants que s’adhereixin a la regularització no adquireixen en cap cas la nacionalitat espanyola. El desitjable hauria sigut arribar a aquesta mesura a través d’un ampli consens, no buscat per qui impulsa la mesura tot i que després el reclami, però també seria positiu per al país que no fos percebuda com una acció capitalitzada políticament, sinó com una aportació al progrés social que tots busquem.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
