Governar no està de moda
Cauen en desús paraules com govern o autoritat, sense que les ideologies més de moda aconsegueixin substituir-les. S’intenta: governança, empoderament. És una crisi semàntica que s’encomana fàcilment. Vet aquí una elit mediaticocultural dedicada a detallar els mèrits o demèrits de David Uclés, guanyador del premi Nadal, mentre que a tot el món el debat és sobre la imminència de la intel·ligència artificial.
Quan es va completant un sistema ferroviari, no s’acaba pensant més en el presentisme polític que en el sentit de futur? És positiu que la política hidràulica estigui tan condicionada pels lobbies contestataris, com ha passat amb la política energètica? No es poden fer polítiques d’Estat quan l’anècdota sempre guanya la partida.
Un exemple històric són els múltiples intents de linxament de les figures i institucions de la Transició. El 1976, Adolfo Suárez va explicar a la ciutadania el significat de tot allò: "Se’ns demana que canviem el sostre, les parets, les finestres de l’edifici, però sense que el vent, la neu o el fred perjudiquin els habitants d’aquest edifici; i, en bona part, que les inquietuds que causa aquesta construcció no generin tensions". Aleshores, enmig d’una crisi econòmica molt dura, la societat espanyola recuperà la sobirania democràtica. Allò va fer-se realitat encara que ara fins i tot recordar-ho sigui políticament incorrecte.
Les crisis arriben amb efecte de cascada, des de la gestió de l’Estat de benestar, les metàstasis de la corrupció, l’analfabetisme funcional o el nou desordre mundial. L’acceleració tecnològica dels impactes socials conforma un estat de coses on governar ja no és el que era quan els Estats tenien obligacions molt limitades i les sobiranies no es compartien, ni la globalització havia trencat aigües.
Governar no és el mateix des del moment en què un Twitter pot tenir més abast que qualsevol discurs polític. És més: els polítics s’expressen per Twitter i no al parlament. L’eixam d’activistes digitals redueix a un grapar de caràcters allò que era l’estructura sintàctica del Leviatan. Entrem en alguna forma de desgovern quan no es canvia allò que cal canviar i s’experimenta amb allò que està bé com està.
Devaluar els valors de la política ens situa en una zona d’ambigüitat que, per superficial que sigui, acaba erosionant. No quedaria una legitimació de la passió política, sinó un munt de màscares deformes. La relativització de l’acció de governar, com també la d’oposar-se al govern o la d’escriure críticament sobre allò que fa o no fa el govern, fa malbé la mínima il·lació discursiva que és imprescindible en la vida política. Són tan irresponsables la superficialitat com el fatalisme. Governar ja no és el que era, entre altres coses, perquè no podem dissimular més que donar solució a un problema significa tenir altres problemes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
