Sánchez i la fatiga tecnològica

L’anunci ha generat les reaccions que es podien esperar. Políticament, Sánchez s’erigeix en baluard contra els tecnobros (el dirty Sánchez d’Elon Musk); legalment, la mesura desperta molts dubtes; en el terreny dels principis, les tecnològiques apel·len a grans conceptes com la llibertat, la innovació i el mite de la neutralitat tecnològica; generacionalment, els xavals veuen el vídeo de Sánchez a TikTok i passen al següent.

Una de les grans mentides del món digital (i dels que en viuen, en alguns casos molt bé) és que planteja uns reptes nous que la societat o el periodisme desconeixien. En el terreny dels mitjans de comunicació de masses i el periodisme no és així. El periodisme no va néixer regulat, imparcial ni amb codis deontològics. Al contrari. Les Acta Diurna romanes eren propaganda del poder; les Gazzette a França o en el que avui és Itàlia eren un compendi de rumors i interessos comercials; les primeres notícies que circulaven de mà en mà eren pur sensacionalisme: cròniques de guerres, execucions o miracles dramatitzats, exagerats, amb morals.

Anònims i pseudònims van ser la base dels libelles francesos, claus per denunciar abusos, però també per a venjances en la Revolució Francesa. Els anomenats fulls volanders es llegien en veu alta en llocs públics anglesos, com mercats, i viralitzaven crims i escàndols amb estil sensacionalista. La premsa groga del segle XIX (Hearst, Pulitzer) va inventar el clickbait, va prioritzar les emocions sobre els fets i va arribar a cotes inimaginables, com crear una guerra amb l’explosió del USS Maine. A la ràdio se li va atribuir el poder d’hipnotitzar i manipular grans masses, i Orson Welles ho va provar amb la seva versió radiofònica de La guerra dels mons. Els diaris van néixer com a taulers d’anuncis útils i de curiositats (mirar avui Discover) i com a òrgans polítics i propagandístics, les primeres esferes d’atenció.

En un ambient caòtic, de "salvatge Oest", els primers editors o radiofonistes es veien com a tècnics, només un suport, sense responsabilitat sobre el contingut. Molts d’ells només buscaven l’audiència (el click, el like) a qualsevol preu, per enriquir-se. La regulació dels governs sempre era reactiva, com la proposta de Sánchez, i no donava l’abast.

El periodisme exagerava, dramatitzava, prenia partit i buscava impacte, en nom de la llibertat, amb finalitats econòmiques i de poder. ¿Quan i per què apareixen conceptes com l’objectivitat, els codis deontològics i les normes de l’ofici? Quan el caos i les seves conseqüències (desinformació, masses enganyades i manipulables, propaganda al servei de l’autoritarisme...) es tornen insuportables. Les normes del periodisme no són la llei natural de la comunicació, sinó una convenció, un artifici. Una decisió social, que porta a la repulsa ciutadana, a la pressió estatal i a l’autoregulació com a mal menor, davant el risc de la censura pública.

Notícies relacionades

Rigor i servei públic

La justícia sí que funciona

Les xarxes estan en la fase caòtica. Com el sensacionalisme i la propaganda radiofònica, han creat multimilionaris i són l’ariet d’un profund canvi social i polític. Però la fatiga tecnològica que ensuma Sánchez hi és. De la mateixa manera que les idees centrals del periodisme modern –objectivitat, ètica, responsabilitat editorial– no sorgeixen en l’origen de l’ofici, sinó quan adquireix tal poder que el seu desordre és intolerable, la jungla digital només la regularà un cop de pèndol social.

Per això, la norma per se de Sánchez difícilment serà efectiva. Però és una empenta més cap a l’ordre que la història de la comunicació diu que sorgeix després del caos.