El Govern rectifica. A mitges

Vaig escriure llavors que el Govern hauria de rectificar –i que ja ho hauria de saber quan va aprovar el decret– perquè ningú gosaria oposar-se a la part de les pensions (són deu milions), però que, per contra, el variat escut social –en concret la pròrroga de la prohibició dels desnonaments– propiciaria una majoria contrària. ¿Per què el Govern va enviar aquest decret òmnibus sabent que –tret de miracle– seria derrotat? L’única raó és que cregués en els miracles (tot i que el ministre Bolaños sap sumar i restar), o que preferís una derrota aparatosa –la primera de l’any– a una baralla pública amb el seu soci de Govern (i els seus aliats parlamentaris) que evidenciaria no ja que es perd una votació emblemàtica, sinó que no hi ha ni un Govern amb un mínim d’unitat ni majoria parlamentària. Estrany.

I en una setmana ha arribat l’hora de la rectificació. Forçada. Els 10 milions de jubilats no podien cobrar menys al febrer que al gener, quan Junts i el PP van dir que votaven contra l’altra part, no contra les pensions. Per això, dimarts passat, el Govern va aprovar un nou decret –només sobre pensions– que serà convalidat al Congrés.

El Govern ha rectificat –seria de savis, si ja abans no sabés que ho hauria de fer–, però hi ha moltes possibilitats que torni a patir una altra clatellada amb el nou decret òmnibus, el de l’escut social. Conté mesures –pròrroga de les ajudes per la dana, del bo social energètic...– poc discutibles. I el Govern diu creure –pressionat per Sumar– que, una vegada pactat amb el PNB que els desnonaments seran admesos per als propietaris que només tinguin un pis de lloguer, el nou òmnibus passarà.

Diu el Govern, ¿qui voldrà que molts vulnerables –inclosos els nens– es quedin sense casa, sense calefacció, i fins i tot sense aigua, per no poder pagar el lloguer? Però no valora dues coses. Una, que el PP i Vox volen que se’n vagi –i ja van votar en contra–, i que a Junts, amb molts electors que estan temptats per Sílvia Orriols, no li convé alinear-se amb Sánchez. Així, el més probable és que el nou òmnibus –exigit per Sumar i empassat per Bolaños- torni a caure derrotat.

I hi ha una cosa més de fons. Un Govern competent hauria de saber que la pròrroga contínua i repetida dels desnonaments –no com una mesura excepcional (pandèmia), sinó habitual– implica que els costos generats cada any vagin a càrrec dels arrendadors, cosa que no té sentit econòmic i –més greu– entorpeix encara més el tan necessari i reduït mercat d’habitatge de lloguer. Si el Govern decideix protegir els autèntics vulnerables –objectiu encomiable d’un Estat social–, no hauria d’externalitzar els costos als arrendadors –propietat privada–, sinó assumir-los. Proporcionant un altre habitatge... o pagant els lloguers, la llum i l’aigua. A més, un Govern responsable ha de saber que les mesures que adopti han de tenir majoria parlamentària per ser aprovades. En cas contrari, només generen molt soroll i frustració. I una majoria parlamentària plural exigeix assumir aquesta pluralitat. I sembla clar que Sumar (i algun altre soci) no ho vol admetre. ¿Junts i el PNB només han d’estar per seguir-los el corrent?

Notícies relacionades

Art, cultura i negoci europeus

EUA, la jugada que Ana Botín va veure venir

Així, Yolanda Díaz –inquieta perquè ella i Sumar no van bé– acaba de pactar amb els sindicats passar de dos dies (ampliables a quatre) a ni més ni menys que 10 els permisos per la mort d’un familiar. ¿Reformisme a cops de ploma? No li importen els costos per a les empreses, ni que després el decret sigui rebutjat al Congrés. No compta governar, sinó fer esvalot a favor de les seves ocurrències, que no sempre tenen en compte la realitat econòmica.

Sánchez vol acabar el seu mandat. Però, ¿pot fer-ho amb uns socis que demostren cada dia que no els interessa tant governar com generar batalles estèrils? Un gran exparlamentari em va dir fa ja mesos: "Tot té un límit".