Tocar-se sense destruir-se

De vegades, viatjant amb l’AVE, sento sota meu la vibració produïda pel frec entre la roda i el carril. Dos acers diferents, dues dureses que ni es confonen ni es fonen. Dues geometries diferents condemnades a negociar a 300 quilòmetres per hora sense més objecte que portar-me a la meva destinació. La roda pressiona i el carril respon a la pressió cedint el just. Si un s’imposés a l’altre, el sistema fallaria. No rodo sobre una via, sinó sobre un pacte que es basa en la compressió. Significa que el pes del tren no es dispersa: es concentra en una empremta mínima, una el·lipse microscòpica on el viatge es decideix. La compressió no com una forma de subjugament, sinó de disciplina. Les forces no s’anul·len: s’encarrilen. L’acer treballa comprimit, acceptant una càrrega que no busca destruir-lo, sinó obligar-lo a comportar-se. L’estabilitat neix d’aquesta acceptació mútua.

I llavors em venen a la memòria les catedrals gòtiques en què les voltes empenyen cap a baix i cap a fora. Els pilars i arcbotants reben aquesta empenta i la transformen en verticalitat. Allà també tot és compressió: la pedra no flota: suporta. Però al suportar, allibera espai. Com més càrrega assumeix el pilar, més amunt pot obrir-se el buit de la nau. No és màgia, o sí, no ho sé: és una gestió al·lucinant de forces oposades.

Notícies relacionades

Perquè sigui l’any de l’habitatge

Europa s’acosta a l’Índia

L’AVE és un gòtic horitzontal. Comparteix amb la catedral la fe en el fet que la matèria, si se la sotmet a compressió adequada, no es trenca, sinó que obeeix. Tant en un cas com en l’altre, la bellesa no procedeix de l’excés, sinó del límit. Tot està calculat per no desplaçar-se ni un mil·límetre.

Mentre el paisatge s’aplana, se m’acut que el tren no avança vencent el terra, sinó negociant-hi. Cada metre és una conversa entre dues peces de metall, com cada catedral és una conversa entre la gravetat i la pedra. El gòtic en altura pretenia acostar-se al cel. Aquest gòtic terrestre vol escurçar la distància entre dos punts. En els dos casos, l’essencial no és el moviment ni la immobilitat, sinó la transacció silenciosa que permet que una cosa –una nau, un tren, un pensament– se sostingui sense caure. Excepte quan cau.