¿Cogovernar? Si de cas, un altre dia

La primera evidència, una vegada més, ha sigut la falta de coordinació. El president canari, Fernando Clavijo, va haver d’esperar gairebé 48 hores per parlar amb Pedro Sánchez. En plena crisi, la impressió va ser que es menystenia la primera autoritat de les illes.

Durant la pandèmia se’ns va vendre moltes vegades la "cogovernança". Va ser la paraula màgica que justificava des de la confusió competencial fins a la falta de rendició de comptes, passant per una recentralització intermitent que apareixia i desapareixia segons convenia. Però la cogovernança de veritat consisteix a informar a temps, a compartir dades, a anticipar decisions de manera conjunta; a tractar les comunitats com a socis, no com a subordinats.

Només l’aparició de perfils més tècnics, com la directora de Protecció Civil, Virginia Barcones, i el director general de Salut Pública, Pedro Gullón, ha aportat una mica de serenitat al debat. Perquè la confiança no es decreta en una roda de premsa, sinó que es construeix amb transparència, amb anticipació i amb coherència.

Notícies relacionades

Una visita històrica

La soca madrilenya de l’hantavirus

El cas del vaixell afectat per l’hantavirus ha sigut de nou revelador. És probable que el més correcte sigui portar-lo a les Canàries, tot i que finalment només hi vagi a fondejar, però prendre la decisió sense haver-ho tractat abans amb el president autonòmic constitueix una malaptesa de primer nivell. La imatge de treballadors portuaris amenaçant de bloquejar les operacions era perfectament evitable.

La lliçó de la pandèmia va ser que ningú se salva sol. El més inquietant ara és comprovar que no la vam aprendre o, si ho vam fer, que l’hem oblidat. Davant una crisi sanitària, els governs no han de demanar tranquil·litat, sinó que l’han de generar. I el soroll d’aquests dies dinamita la confiança.