La nostàlgia no paga lloguers

El tancament d’aquests establiments sol explicar-se amb una combinació coneguda: gentrificació, lloguers disparats, pressió turística i comerç digital. Tot i que aquesta justificació pugui ser certa, no captura tot el problema.

Durant anys, aquests comerços s’han convertit en símbols d’una ciutat idealitzada. Ens agrada que existeixin perquè ens representen, no necessàriament perquè els utilitzem. Es defensa el comerç de proximitat, però es compra online; es reivindica la llibreria del barri, però només es visita de manera ocasional. No per desinterès cultural, sinó per hàbits, preus i ritmes de vida que empenyen en una altra direcció.

Notícies relacionades

Astèrix i Ayuso

La velocitat del desglaç a Groenlàndia

Alhora, exigim que aquests locals sobrevisquin amb costos creixents, marges estrets i un públic esporàdic. Sense prou demanda, cap negoci resisteix. Així, l’estructura econòmica se’n ressent abans que percebem el buit cultural, i només llavors ens adonem del que hem perdut. Barcelona ho il·lustra bé. La ciutat pot generar oportunitats econòmiques per a determinades activitats, però complica la supervivència dels comerços locals, lligats a la fidelització i l’arrelament territorial, i que sovint tanquen per falta de relleu generacional.

Potser el problema no és que estiguem perdent botigues històriques. Potser és que hem acceptat que la seva funció principal ja no és vendre, sinó recordar-nos la ciutat que creiem habitar. I les urbs, per molt intensament que es narrin, només es mantenen vives si s’utilitzen.