Símptomes, no fatalitats

No som davant una cadena d’infortunis, sinó davant una seqüència d’irresponsabilitats no depurades, símptomes d’un mateix procediment: ningú assumeix responsabilitats, ningú renuncia i les investigacions rares vegades arriben a la serietat que la gravetat dels fets exigeix. A canvi, s’ofereix reacció sense anàlisi, relat sense responsables clars i una Administració que confon manteniment amb política pública.

S’ha convertit en hàbit –tan humà com perillós– presentar cada catàstrofe com una cosa excepcional i aliena a decisions prèvies: el que es presenta com a anomalia no exigeix correcció. Però quan les desgràcies se succeeixen amb regularitat, l’atzar deixa de ser una explicació suficient i obliga a examinar no només el fet, sinó el sistema que l’origina. Llavors reapareixen els protagonistes habituals: comissions que no arriben a conclusions, investigacions interminables i exigències que es dissipen amb el temps. No indagar amb rigor també és una manera de prendre partit.

Convé recordar, així mateix, que un descarrilament rares vegades respon a una causa única. Pot obeir a una fallada del tren, a un problema en la via o a un error humà, factors que no són necessàriament excloents. Descartades les imprudències més evidents, l’atenció es desplaça al material rodador i a l’estat de la infraestructura. És en aquest punt on la investigació deixa de ser un mer tràmit tècnic per convertir-se en una qüestió de responsabilitat institucional.

No es tracta d’establir una relació directa de causa i efecte, sinó d’entendre per què molts ciutadans conclouen que la tragèdia és conseqüència d’una mala gestió. Quan un govern debilita de forma recurrent la credibilitat i la confiança, la negligència deixa de ser una sospita interessada per convertir-se en l’explicació més plausible. Sorgeix llavors una altra pregunta, menys emocional però potser més rellevant: ¿pot un Estat funcionar de manera continuada sense pressupostos aprovats, sense que això tingui conseqüències reals? Per tercer any consecutiu, es governa amb comptes prorrogats, assegurant que l’essencial està cobert i que tot continua igual.

Però sense pressupostos no es renoven infraestructures ni es planifiquen inversions a mitjà termini. L’Estat administra la inèrcia, no la seguretat. No fracassa per un abandonament visible, sinó per una degradació silenciosa que amb prou feines se sotmet a rendició de comptes. No és casual que des de l’àmbit tècnic s’adverteixi que la pròrroga continuada dels pressupostos agreuja el deteriorament del manteniment en l’alta velocitat: quan no s’inverteix, el risc no desapareix, només s’ajorna.

Mantenir no equival a renovar ni prorrogar a invertir. Les infraestructures crítiques no col·lapsen d’un dia per l’altre: envelleixen, s’arreglen i s’utilitzen més enllà del prudent mentre s’ajornen decisions importants. El principi és senzill: qui lloga una casa l’ha de mantenir segura; no n’hi ha prou que no caigui. Un propietari que ignora la instal·lació elèctrica o retarda indefinidament les reparacions essencials no és prudent, sinó un irresponsable a terminis. L’Estat no és diferent quan gestiona recursos de què depèn la vida i la seguretat dels ciutadans.

Governar no és resistir; governar és preveure. I anticipar-se implica decisions que no sempre són rendibles políticament, però sí imprescindibles per a la seguretat col·lectiva. Hi ha, a més, un detall aparentment menor que tanca una cosa inquietant: quan un maquinista ferroviari, testimoni directe d’un sistema que coneix a fons, es veu impel·lit a declarar davant els mitjans des de l’anonimat i amb la veu distorsionada. No denuncia un delicte propi; descriu un funcionament.

Notícies relacionades

El ministre que parla abans d’hora

OTAN sí i no

Que això passi diu més que qualsevol comunicat oficial. Si un treballador tem represàlies per explicar el que sap, vivim en una societat intimidada, tot i que conservi els signes externs de la democràcia. L’erosió de l’Estat de Dret no sempre arriba amb noves lleis; de vegades s’instal·la en silencis imposats.

No totes les desgràcies són evitables; continuaran passant. Però gairebé totes les irresponsabilitats sí. Un país que normalitza l’extraordinari, que viu sense pressupostos i que renuncia a exigir responsabilitats no és víctima de la mala sort. Quan la fallada tècnica se suma al silenci i l’accident a la por, el problema deixa de ser conjuntural. Es torna estructural. I llavors ja no parlem de fatalitat, sinó d’una manera de governar.