Alto el foc en diferit

Hi ha guerres que acaben amb una firma. D’altres, amb una derrota. Aquesta, en canvi, sembla discórrer al passadís d’un avió: amb to vociferant, advertències hiperbòliques i solucions improvisades que s’abandonen quan s’apaga el senyal de cinturons. L’escena no és una metàfora excessiva. És, més aviat, una manera d’ordenar el que estem veient, mentre les borses oscil·len i el cru marca el pols.

Perquè mentre els Estats Units i l’Iran intercanvien amenaces de gran calibre, envien al mateix temps emissaris sense una trajectòria negociadora acreditada, que difícilment encaixarien en qualsevol manual diplomàtic. S’improvisen escenaris, s’obren i se suspenen contactes en qüestió d’hores, i les dues parts s’acusen públicament de mentir mentre diuen continuar negociant.

Abans d’arribar aquí, hi va haver un intent de discussió reconeixible. El marc nuclear, amb les seves limitacions, oferia almenys un terreny delimitat. Però aquest marc es va suspendre, es va erosionar, es va deixar caure sense que res equivalent el substituís.

A partir d’aquí, el conflicte es reconfigura. Israel entra en escena amb una lògica pròpia, més directa, menys subjecta als temps de la negociació. I Washington oscil·la entre la pressió màxima i la improvisació, alternant advertències de gran abast amb propostes que recorden, per la seva unilateralitat, a solucions assajades en altres escenaris.

Tot això passa mentre el preu del cru escala i la inflació es filtra en la vida quotidiana. És a dir: mentre la guerra es torna abstracta en la seva forma, els seus efectes es van tornant cada vegada més concrets.

No és únicament una negociació sense escenari. Sembla una martingala sense forma reconeixible. Els nuncis apareixen i desapareixen, les reunions s’anuncien i es desconvoquen, i el procés sencer sembla dependre més d’impulsos que d’una estratègia visible. Tot passa i, alhora, res acaba de passar del tot.

En aquest context, la diplomàcia adopta una estètica estranya: una barreja de dramatisme màxim i de provisionalitat constant. S’invoca el risc d’escalada regional, fins i tot de catàstrofe, i al mateix temps es formulen unes propostes que ningú sembla disposat a sostenir més enllà del següent moviment tàctic.

Assistim des del sofà a una cosa diferent: una figura estranya, sense nom clar i sense final previsible. El resultat és una conversa desdoblada. Una, solemne, dirigida al món. Una altra, fragmentària, dirigida a l’adversari. I entre totes dues, una esquerda. Aquesta esquerda és la que percep el ciutadà. No perquè falti informació, sinó perquè falta coherència. Mentre es parla de guerra, puja el preu del petroli, s’encareix el combustible i, amb aquest, la vida quotidiana. El llenguatge és estratègic; les conseqüències, immediates.

Un dia el focus es desplaça al minament de l’estret d’Ormuz; al següent, a la voladura d’un pont al Líban. L’atenció salta d’un episodi a l’altre, d’un escenari a l’altre, com si el conflicte es fragmentés en seqüències inconnexes que mai acaben de compondre un quadre complet. És difícil saber, en definitiva, on som. I llavors arriba l’última finta. L’alto el foc no es firma, ni es trenca. Es prorroga sense data. Es manté mentre totes les altres coses –bloquejos, incidents, acusacions– continuen d’empeus.

Notícies relacionades

Trump: "Ja és hora que l’Iran espavili!"

Trump posa la seva foto també als passaports dels EUA amb motiu del 250è aniversari de la independència

Aquest gest, aparentment tècnic, és en realitat la clau. Perquè converteix la negociació en un estat permanent: una cosa que mai comença del tot i, per tant, mai acaba. Una suspensió indefinida en què tot pot continuar passant sense que ningú assumeixi que el procés ha fracassat.

Això ja no es percep ni tan sols com un intent de poder arribar a un acord, sinó com una cosa més inquietant: un conflicte que ha perdut la seva forma i una negociació que ha perdut la seva finalitat. De manera que la pregunta ja no és com acabarà aquesta guerra. La pregunta és encara més incòmoda: si estem realment en un procés que s’hagi d’acabar, o bé en una successió d’episodis que, precisament per no tenir forma ni final, poden prolongar-se indefinidament.