La coartada del relat

Hi ha dies que la política es delata a si mateixa. No pel que diu, sinó per la sincronia del que fa. Aquests dies n’han deixat un. Mentre un exministre i número dos del partit del Govern s’asseia al banc dels acusats del Tribunal Suprem, l’Executiu activava el seu reflex més reconeixible: convertir el relat en coartada, a l’agitar la bandera d’una reforma constitucional per blindar l’avortament. Dos plans. Una lògica misteriosa.

No és irrellevant qui compareix davant set jutges. No es tracta d’un actor perifèric, sinó de qui va ser una peça central del poder, alter ego polític del president en l’assalt a la Moncloa i veu principal d’una moció de censura presentada com a acte fundacional d’una nova ètica pública. La regeneració democràtica no era llavors un eslògan: era la coartada moral del canvi.

Per això, el que ara es dirimeix no és solament l’eventual responsabilitat penal d’un dirigent, sinó la consistència d’un relat. Perquè els relats polítics no es desmenteixen amb arguments, sinó amb fets. I quan aquests fets s’asseuen al banc dels acusats, el que compareix és un fet més incòmode: la distància entre el que s’ha promès i el que s’ha practicat.

A aquesta incomoditat se n’hi afegeix una altra: la incapacitat –o la negativa– a assumir responsabilitats polítiques. No ja les derivades d’una sentència que encara no existeix, sinó les exigibles en termes d’exemplaritat i rendició de comptes. ¿Què s’ha depurat? ¿Què s’ha corregit? ¿Què es farà si hi ha condemna? El silenci, en aquests casos, no és prudència: és símptoma.

I és aquí on entra en acció el segon moviment. No com a resposta, sinó com a desplaçament. L’Executiu esperava el moment de més efecte per llançar l’esquer: una reforma constitucional que era inviable per blindar l’avortament. Una proposta que neix morta, però que compleix la seva funció des de l’instant en què s’anuncia. Quan la realitat estreny, el relat s’expandeix.

No som pas al davant d’una reforma dissenyada per prosperar, sinó per operar. Eludir el procediment agreujat –que exigiria dissoldre les Corts i convocar eleccions– no és un matís tècnic, sinó la clau. Sense els números necessaris, el moviment es converteix en una altra cosa: un gest d’alt voltatge ideològic i baix cost institucional. Un comodí eficaç: no exigeix prou majoria per aprovar-se, però sí hi ha la tensió necessària per rendibilitzar-se.

Amb dos objectius nítids: resintonitzar amb un electorat femení exigent i sembrar incomoditat en l’oposició, conscient que l’avortament ha sigut històricament un terreny relliscós per al principal partit adversari. No tots els problemes de l’adversari són casuals; n’hi ha que són acuradament provocats.

El soroll com a refugi

S’hi afegeix un tercer propòsit que és menys explícit: esmorteir l’impacte del judici de les mascaretes en l’opinió pública. Desplaçar el focus, rebaixar la intensitat del desgast, substituir la rendició de comptes per la confrontació ideològica. Al capdavall, buscar refugi en el soroll.

Així, tots dos plans convergeixen. El judicial, que exigeix explicacions, responsabilitats, i el polític, que busca redefinir la conversa, desplaçar l’eix del debat i recompondre suports. No són moviments independents, sinó peces d’una mateixa estratègia: gestionar simultàniament el desgast i la distracció.

Però hi ha un element que agreuja la lectura. La proximitat dels cicles electorals introdueix una variable que converteix la tàctica en un fet més delicat. Elevar a rang constitucional un assumpte de màxima sensibilitat en vigílies d’urnes no solament tensa el debat: el sotmet a la lògica de la rendibilitat immediata. I allà és on l’anomalia es fa palesa.

No pel contingut, sinó per la instrumentalització. Quan qüestions de fons es converteixen en eines conjunturals, el risc no és polític i prou, sinó cívic. La convivència se’n ressent, quan els consensos se substitueixen per pugnes calculades i l’estructural es degrada en arma llancívola.

Notícies relacionades

El Consell d’Estat objecta part del pla de regularització de migrants

La corrupció bloqueja Sánchez

Buscar conflictes útils pot oferir rèdits a curt termini, però erosiona els marcs que fan possible una convivència estable.

Governar no és triar entre retre comptes o guanyar el relat. És assumir que sense l’un, l’altre acaba sent només una coartada. I en aquest trànsit, el poder revela la seva veritable incomoditat: no davant el judici que no pot evitar, sinó davant la veritat que no sempre pot modelar.