Desperfectes
OTAN sí i no
Mark Rutte –secretari general de l’OTAN– s’ha guanyat el sou després que tants tertulians binaris li diguessin que era el palanganer de Trump. L’atlantisme holandès és d’alta qualitat i Rutte ha fet la feina fina de camp perquè Trump fes un nou gir: nega voler prendre Groenlàndia per la força –cedint el terreny a l’OTAN– i retira l’amenaça aranzelària contra la Unió Europea. La marca de l’atlantisme resisteix. Alguna cosa es demostra quan la Unió Europea actua en bloc. Ara toca mantenir el pols i a la vegada inaugurar a fons el pla Draghi. Com ja sabíem, la unitat estratègica d’Europa té un valor existencial.
Són perceptibles les ganes de rescabalar-se dels qui, des de l’esquerra irredempta, ara ja donaven per morta l’OTAN, segurament perquè no van estar a temps per votar "OTAN no" al referèndum del 1982. Certament, Trump segueix sent un risc impredictible, però de tant en tant les trobades anuals de Davos donen sorpreses que no són del tot incòmodes. Aquesta vegada, fins que Trump no salti del llit amb una altra ocurrència. L’Iran segueix a l’agenda.
A Davos el canceller alemany, Friedrich Merz, ha apostat amb eloqüència per una Europa unida i una posada a punt de l’OTAN: és a dir, creixement, unitat i defensa. Els nous derrotistes pessimistes farien bé de recordar que, en acabar la Segona Guerra Mundial, Alemanya era un munt de ruïnes fumejants. Era l’any zero. Davant l’amenaça soviètica, Alemanya, perdedora a la guerra, va poder ingressar al bàndol que guanyaria la guerra freda. Els Estats Units van ajudar a reconstruir-la, quartejada pel mur de Berlín que va caure el 1989. Alemanya es va reunificar. Això és història i no un videojoc per a vetllades antisistema.
No és que estiguem en un moment d’eurooptimisme però sembla que la Unió Europea ha recuperat sentit i voluntat, fins i tot necessitant els Estats Units perquè hi hagi un compromís de pau a Ucraïna. Una Europa sense potencial nuclear –excepte França– ni escut antimíssils necessita els Estats Units. D’això en podria parlar Volodímir Zelenski, tot i seguir patint l’ego histriònic i abusiu del gran bully Trump.
Els més de setanta-cinc anys de l’OTAN no són un pes mort. És una qüestió de principis com també d’interessos: a la Unió Europea no li convé gens una vandalització de la política internacional i per això ha de contribuir a l’atlantisme i unir norma i potència davant de la Xina i Rússia. No serà poca cosa consolidar una zona de seguretat àrtica.
A Davos, no va ser anecdòtica la intervenció de Jamie Dimon, president i CEO de JPMorgan Chase –el banc més gran del món–, una personalitat celebrada per dir el que pensa i encertar. Des del cor algorítmic de la gran banca nord-americana, ha subratllat que desitja una Europa forta i una OTAN amb resiliència. Ja ho veurem.
