El teatre de Donald Trump
Als qui Trump tingui seduïts, tot el que faci els va bé i res no els cau bé als qui els exaspera. A la franja intermèdia, cada cop més ampla, gairebé tot el que fa desconcerta i alarma. Li passa fins i tot a l’electorat MAGA, que li era tan addicte –i els havia promès abstenir-se de tota intervenció exterior–, de la mateixa manera que al vell partit republicà comença una rebel·lió per etapes.
A Europa el centredreta clàssic no es refia de Trump ia la dreta de la dreta hi ha confusió, amb GiorgiaMeloni marcant la pauta. El personatge Trump no ajuda a assimilar la nova política exterior dels Estats Units: el seu teatre és excessivament efectista, improvisat, desdenyós i venjatiu. Trump s’agita massa, parla massa, es contradiu massa. Li aniria millor tenir cara de pòquer i maneres diplomàtiques, que no són incompatibles amb manar al món.
No és igual negociar un gran complex immobiliari que contribuir al canvi de règim a Veneçuela o a l’Iran. Sempre és aconsellable no incitar obertament a una revolta contra el poder –per injust que sigui– en un altre país. A Hongria, la revolució democràtica contra el règim comunista el 1956 va ser encoratjada per la intel·ligència nord-americana però al final no hi va haver l’ajuda que els líders de la revolta esperaven. El final va ser tràgic. El 1961, un exemple va ser l’operació encoberta a Bahía de Cochinos contra Castro. Podem dir que aquell fracàs va consolidar el castrisme, que aviat es va dedicar a arruïnar els cubans.
Notícies relacionadesNo sembla que Trump tingui en consideració aquests precedents quan promet assistència a les protestes del poble iranià contra el règim dels aiatol·làs ni quan anuncia per demà passat la caiguda del castrisme. En el cas de Veneçuela, la cessió de poders a Delcy Rodríguez tal vegada era necessària per evitar un d’aquells buits de poder que gairebé sempre han estat catastròfics, però dilata les eleccions generals i la reconstitució de l’Estat de dret. La presidència Trump té anys al davant i això és un menú molt indigest per a la Unió Europea, especialment quan els successors potencials són el vicepresident Vance–molt ideologitzat– i Marco Rubio, més pragmàtic. Groenlàndia potser acabarà en res i tampoc aquesta sortida no és satisfactòria perquè allà navega la flota russa des de sempre i ara també l’imperi xinès mou les seves peces. El que podria haver estat una revitalització de l’OTAN ara per ara té més d’escena bufa, com Macron intentant imitar el general de Gaulle i amb un enviament de tropes que no bastaria per dissuadir el Marroc a l’illot de Perejil.
Queden anys de dramatúrgia trumpista i potser es va desinflant per un efecte de la realitat sobre la retòrica de baixa estofa, però tot és impredictible. Per a alguns, l’OTAN és a la plena agonia; per a altres, encara es poden salvar els mobles. Per aquí, entre l’AirForceOne i la Casa Blanca, corre l’ego immensurable de Donald Trump. Són temps necessitats de la paciència de Job per donar consistència a allò que no en té i seguir pedalant perquè la bicicleta no caigui.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
