Desperfectes
Damnificats del procés
La diputada Miriam Nogueras ha comparat la captura de Maduro per la DEA nord-americana amb l’actuació del Govern d’Espanya davant el referèndum il·legal l’octubre del 2017. És clar que la retòrica residual del procés continua esplaiant-se en la irrealitat. Mentrestant, als testaferros del procés els està desbordant l’empenta demoscòpica de moviments polítics d’extrem: Aliança Catalana –crítica amb el que anomenen covardia del lideratge processista– i Vox, partidària d’anul·lar l’Estat autonòmic. El procés ha estat un exemple clar de com abans de proclamar una ruptura convé tenir calculades quines forces reactives es poden activar. L’emocionalisme i anar conjuntat de groc va tenir uns resultats que els líders no van exposar mai als seus seguidors. La Catalunya oberta i feliç aviat tindrà un parlament autonòmic amb un bloc dispar de dreta radical.
Això va ser en bona part el procés: l’irrealisme ha estat indigerible i les conseqüències han anat més enllà, per incompetència dels líders rupturistes. Només la flaquesa parlamentària de Pedro Sánchez els dona oxigen. Mentrestant, augmenten les discrepàncies estratègiques a Junts i també a Esquerra Republicana. La destrossa de porcellana va ser tan aparatosa que l’elefant del procés fa anys que està atordit, amb molts dels seus seguidors mirant cap a una altra banda.
Des que va arribar al Palau de la Generalitat, el PSC de Salvador Illa ha actuat amb maneres de partit agafa-ho-tot-tot. Va començar amb tocs tarradellistes però ara sembla mimetitzar el tacticisme pujolista. A la vegada, podria arribar a ser l’últim bastió de Pedro Sánchez: si fos així, el futur destí del sanchisme –sigui quin sigui– implicaria Illa negativament en el moment més avançat de l’operació catch-all party.
Això confirmaria que els grans errors polítics s’acabaven pagant i de vegades paguen els que no en van ser els executors directes. De tota manera, sempre hi ha antecedents: Zapatero va prometre aprovar l’Estatut que fos i el pacte del Tinell va ser un despropòsit molt erosiu per a la convivència política.
Ara no hi ha una alternativa de centredreta a Catalunya. Junts potser voldria ser-ho però –tan pendent de Puigdemont– només li queden els escons al Congrés i sectors empresarials que solen confondre els processos polítics amb un videojoc fet a mida. Alhora, el constitucionalisme que es va activar socialment amb el procés ha perdut energia. I el PP de Núñez Feijóo no exposa les seves regles de joc per a futures aliances de govern, tot esperant un miratge: que la dreta processista s’emmotlli a la raó constitucional.
Les enquestes són clares en referència a la baixada independentista i la pèrdua de presència social de la llengua catalana. Quan la política porta les societats al gran disbarat passen aquestes coses. L’independentisme es va proposar demostrar que els qui se li oposaven estaven en contra de Catalunya. No entrava en els seus càlculs que algú pogués estar en contra del procés perquè veia d’una altra manera els interessos reals de Catalunya. Hi va haver una minva manifesta de pluralisme crític. És constatable que això no es cura amb esparadrap.
