La balisa com a símptoma

Les recents decisions de la DGT permeten observar aquesta disfunció amb claredat. En el cas dels patinets elèctrics, la nova normativa d’assegurances va equiparar determinats vehicles de mobilitat personal als vehicles de motor, imposant l’obligació de comptar amb una assegurança de responsabilitat civil. Perquè aquesta obligació fos viable, era necessari un registre previ dels vehicles. El sistema tècnic estava desenvolupat, però el reial decret que li havia de donar cobertura legal no va arribar a temps. El resultat va ser una pròrroga parcial, sense horitzó definit i amb excepcions tècniques difícils de comprendre per a l’usuari mitjà, comunicades quan el termini ja estava vencent.

La gestió de la balisa V-16 connectada respon a una lògica similar. A pocs dies de la seva obligatorietat com a únic sistema legal de senyalització d’avaries, la DGT va retirar l’homologació a diversos models prèviament certificats per raons administratives. Tot i que es va permetre als compradors continuar utilitzant-les fins al final de la seva vida útil, la decisió va posar de manifest una falta de previsió regulatòria i una escassa anticipació dels seus efectes sobre el mercat i els consumidors. En aquest cas, a més, la disfunció es veu agreujada per la debilitat de la comunicació institucional. Davant altres campanyes amb una àmplia difusió i un enfocament més persuasiu que informatiu, la implantació de la balisa V-16 s’ha explicat de manera fragmentària i tècnica, sense una estratègia clara per orientar el conductor. La conseqüència és una obligació imminent sense un coneixement homogeni sobre quins dispositius compleixen la norma ni sobre com verificar la seva homologació.

Notícies relacionades

Sense figures retòriques

Any de reptes europeus

Però aquest patró no és exclusiu del trànsit. Sense anar més lluny, l’ajornament del sistema de facturació electrònica Verifactu respon a la mateixa dinàmica: la norma s’aprova, el calendari s’anuncia i només després es reconeix que l’administració –en aquest cas, l’Agència Tributària– no està preparada per sostenir-la en els terminis previstos, com molts dels administrats.

La conseqüència d’aquestes pràctiques no és només una pèrdua puntual de seguretat jurídica, sinó un desgast institucional acumulatiu. Cada pròrroga improvisada, cada rectificació tardana i cada obligació mal explicada al ciutadà erosionen la credibilitat de l’acció regulatòria i debiliten la capacitat de l’Estat per orientar comportaments de manera eficaç. Quan legislar es desvincula de la capacitat administrativa real, la norma deixa de complir la seva funció de previsibilitat i passa a ser percebuda com una font d’incertesa, generant desconfiança.