Tabac
Aquí no ha passat res
Com que només fumo un cigarret al dia (mig, de vegades), procuro trobar el moment més oportú per posar-m’hi. Al caure la tarda, per exemple, lliure ja de les tasques de la jornada. Una mica com a premi per haver sigut capaç d’ocupar les hores que van des de l’alba fins al crepuscle sense haver caigut en una greu depressió, sense haver-me penjat, en fi. Primer busco el lloc idoni; davant una natura morta amb mosca, posem per cas: una cosa que, sense desviar-me l’atenció del tabac, em proporcioni certa pau. Encara més difícil és trobar la postura adequada: ni massa còmoda, per no perdre la consciència, ni tan incòmoda que resti un àpex (signifiqui el que signifiqui àpex) a l’acció principal. Ha d’estar tot molt calibrat perquè ni un sol segon dels pocs minuts que dura l’encesa estiguin únicament concentrats en el fet de fumar.
Tan importants com els moments en què inhalo o exhalo són aquells en què em limito a observar amb indolència aparent el cigarret entre els dits índex i cor de la mà esquerra. He de vigilar amb els corrents d’aire, aportadors de quantitats addicionals d’oxigen capaces d’accelerar la combustió. La combustió sense flama. Així és com em crema l’esperit, sense deflagració, sense vehemència, sense incendi, podríem dir. Recullo les cendres en un bol japonès (no en un cendrer, sisplau), les quals ben aviat reviure com l’au Fènix (o com Fèlix el gat, que deia aquell altre).
El telèfon, és clar, en mode avió, per evitar una trucada impertinent. El millor és que no hi hagi ningú a casa, no només perquè ningú sap que fumo des de fa anys, sinó perquè el mer soroll d’una porta que es tanca podria espatllar la cerimònia. A la segona calada, noto l’efecte de la nicotina al cervell (i, encara pitjor, a la faringe). Al cap s’hi estableix una connexió passatgera, com quan després de l’apagada torna la llum. La història de la humanitat, comparada amb la història del món, ha durat el que dura un cigarret fumat ansiosament. Fumo amb parsimònia, per donar una altra oportunitat a aquesta espècie dolent i una mica idiota. S’acaba la còpula entre el cigarret i jo (o la còpula del cigarriyo); torno a la realitat i aquí no ha passat res.
