El bosc de la Rodoreda

Ho fa amb tanta ostentació, amb tanta dedicació, amb un entusiasme tal, que sembla ben bé com si demanés al visitant que s’interessés per aquella obsessió. De fet, és ell mateix qui comença el diàleg: "Agafeu-vos-ho amb calma", diu, "perquè aquesta és una exposició que no es pot veure una sola vegada; ja és la tercera vegada que vinc, jo".

Ens explica el que, segons ell, és el procediment adequat per entrar-hi: deixar-te portar a través del recorregut que imita l’estructura d’un arbre, amb les arrels, el tronc, les branques i les fulles. El torno a veure sovint, en aquest camí tortuós i enigmàtic de la Rodoreda, i segueix amb el seu afany compilador: fotos i més fotos. Me l’imagino a casa, tot sol, repassant els centenars d’instants que ha estat acumulant.

No té, en aparença, un objectiu concret. M’hi fixo i va d’un costat a l’altre i fotografia de tot, com empès per una mena de ressort ignot. Ara que hi penso, potser és la millor manera d’entrar en l’univers de la Rodoreda.

Notícies relacionades

I ara, ¿què?

Futur

Aquesta exposició, que ha estat valorada com una de les més destacades de l’any pels experts d’EL PERIÓDICO, segurament demana més d’una visita, però, en tot cas, la primera reacció és quasi primària: simplement deixar-se endur pel corrent poderós de l’escriptora, entrar en l’atmosfera inquietant que s’endureix a mesura que avances, que es solidifica, acompanyat d’una prosa que és alhora dúctil i tenebrosa, evocadora i terrible.

El bosc de la Rodoreda t’acaba engolint, sense saber gaire per què, t’aixafa per espès i absorbent. I ja no en podràs sortir mai més, com aquelles nenes perdudes que s’estimen més romandre sota la carícia dels castanyers que no pas tornar a casa. En surto baldat. I aquell senyor encara fa fotos.