A contrallum
Millor que normal
La hora a la que tienes que ir a dormir para mejorar la calidad de vida /
Després d’apagar el llum, i mentre feia un repàs mental de les tasques de l’endemà, vaig sentir aquest lleu vertigen que anticipa el son i em vaig adormir. Res extraordinari. Més tard, a l’obrir els ulls, vaig comprovar que no estava a la meva habitació, sinó en una espècie de sala sense parets, il·luminada amb una llum com de quiròfan que no venia d’enlloc. Davant meu, un home, o un ens que jugava a ser-ho, fullejava uns papers.
–Per fi –va dir sense aixecar la vista–. Ha trigat.
–¿Què diu?
–L’hi explico. No es podrà despertar fins que arribem a un acord.
–¿Un acord?
–Sí. Això no és un somni, tampoc és la vigília. És l’Entrelloc. Vostè és a l’Entrelloc. I hi ha burocràcia, hi ha paperassa, com a tot arreu. Convé negociar la seva tornada. Vostè haurà d’oferir alguna cosa.
Llavors em vaig adonar que no recordava el meu nom. Ni la meva edat. Ni si tenia fills. Tot això, vaig pensar, havia de ser als papers que l’home repassava davant meu.
–¿Què he de donar?
–No sempre és alguna cosa –va dir–. De vegades es tracta d’una qüestió de què s’ha de fer càrrec.
Es va inclinar cap a mi. Els seus ulls em resultaven estranyament familiars, com si fossin els meus, per dir-ho tot.
–¿Hi està disposat, llavors? –va afegir.
Vaig assentir per por de no ser capaç de despertar-me. Ell va fer lliscar un paper cap a mi. No tenia lletres, però al tocar-lo vaig comprendre que el que havia d’acceptar era la il·lusió que el món, allà fora, a l’altre costat del somni, i malgrat Trump i Cia., continuava sent un lloc sòlid, confiable, real.
–Una vegada hagi firmat –va advertir–, no tornarà a estar completament segur de trobar-se despert. Però sí que podrà sortir d’aquí.
Notícies relacionadesVaig firmar. La sala es va dissoldre.
Em vaig despertar al meu llit. El sol entrava a crits per la finestra. El dia era esplèndid. Tot semblava normal, millor que normal. Fins que, al rentar-me la cara, vaig veure al mirall que els meus ulls no eren exactament els meus. Algú que no era jo m’observava des d’ells.
