Any nou

Contradir la nit

Celebración del fin de año de 2024 en la avenida Reina Maria Cristina / Edu Pedrocchi

Els poetes i les cançons ens informen de dues maneres saludables i senzilles d’acabar l’any i començar-ne un de nou. Dues lliçons humils que tant serveixen per arxivar el vell com per afrontar la novetat. L’any que arriba està programat per passar a la història just després d’haver passat un any. La novetat més destacada és que ens preparem perquè això sigui així. D’altra banda, el nou any, la simple arribada del dia primer, genera en les ments inquietes un vague desig de renovació amb la intenció d’acordar el calendari establert amb la pròpia dinàmica individual, com si realment girar un full impliqués canvis radicals. Hi ha qui pensa a abaixar muntanyes i fer-les més petites i hi ha qui calcula que podrà aturar el mar. És molt millor, en aquest sentit, regalar a algú un parell de llibres i dedicar-se amb minuciositat a escriure-hi endreces i, en tot cas, acabar fent una copa en un cafè. La frontera del temps, la frontera que ens fem nostra perquè bé que cal establir les fites del territori que habitem, ens enganya amb la idea de la novetat. És molt millor adoptar els ensenyaments de les cançons i dels poetes. Una actitud discreta i sense gaires focs artificials.

Ens plantem al darrer dia, però, amb una certa necessitat de revisar el que hem viscut, mig per tancar la carpeta, mig perquè, així, vivim en la il·lusió de fer veure que podem esborrar tot el que ha passat, com si no hi hagués continuïtat. També és un engany, no cal dir-ho. Els conflictes i les guerres (aquella "vulgaritat immensa" que fa poc criticava, bramant, Roberto Benigni) seguiran allà mateix i s’emportaran les mínimes porcions d’humanitat que encara conservem. I tampoc no acabaran les escenes terribles de gent malvivint en una nau o sota un pont. I no deixarà de conformar-se (és a dir, d’agafar forma i força) la imatge del fantasma que recorre el món, aquesta onada indecent que no es pot analitzar amb els paràmetres que fins ara hem fet servir i que amenaça no solament la pau i la democràcia, sinó també la pròpia manera d’habitar el planeta i de viure en una Europa emmandrida i dispersa, oferta a la voracitat de qui la vol fràgil i esquerdada.

Notícies relacionades

Res no canviarà en aquest any que comença. O tot anirà pitjor, que és una manera força endreçada de veure el futur. Encara sura, però aquell optimisme de la voluntat que deia Gramsci. Un dia com avui és difícil assumir-lo i, malgrat tot, ens hi veiem abocats. No pas com un desig impossible (el de les muntanyes empetitides, el de la mar que podem aturar), sinó com una necessitat ineludible. Des de la intimitat de les alegries domèstiques fins a la lluita compartida per uns valors que encara som a temps de traspassar als fills, als nets, a les noves generacions.

L’engany de l’any nou inclou angoixes, amors, traspassos i revifalles. De tot plegat, en farem un resum d’aquí un any. Mentrestant, el mur de l’estupefacció i el neguit té avui una escletxa: el deler incert, però tangible, de baixar a la mina i compartir el ritual per contradir la nit, per fer que la foscor, almenys avui, s’il·lumini de sobte.

Inicia sessió 0 Comentaris

Que tornin les festes

El desastre polític del 2025