Espanya no és país per als autònoms

Espanya té més de 3,3 milions d’autònoms, un col·lectiu ampli i heterogeni, exposat a ingressos volàtils i amb marge escàs per assumir costos administratius. Per això resulta incomprensible la inacció del Govern davant la directiva 2020/285, que reduiria de manera substancial les càrregues administratives de l’IVA de petites empreses i treballadors autònoms. La norma permetria eximir de l’IVA els que facturin menys de 85.000 euros anuals –es calcula que més de dos milions d’autònoms a Espanya– i hauria d’estar en vigor des de 2025. La seva transposició, però, no s’ha materialitzat.

Una falta d’aplicació que no respon a un retard tècnic. Obeeix, sobretot, a un càlcul fiscal que prioritza el cost immediat davant els beneficis a mitjà termini. L’exempció de l’IVA per als autònoms amb menys volum de facturació implicaria una reducció d’ingressos i menys capacitat de control tributari, i l’Executiu ha optat per prioritzar la recaptació, fins i tot a costa de mantenir un règim administratiu desproporcionat per a petites activitats econòmiques.

Notícies relacionades

El pla Zelenski

Llei del taxi i interès general

Però és que a aquesta asimetria s’hi afegeixen altres greuges del col·lectiu, com l’intent fallit d’elevar les quotes. Una mesura que va ser percebuda com a aliena a la realitat econòmica de molts autònoms i va donar lloc a mobilitzacions i vagues. Protestes poc habituals en un col·lectiu amb dificultats per a l’acció col·lectiva i que, precisament per això, van palesar la profunditat del malestar acumulat en el sector. El conjunt de decisions i omissions del Govern permet identificar la lògica que guia la seva acció. Actua per alleujar les càrregues administratives dels aturats, però mostra molta més reticència quan el destinatari és qui treballa i crea activitat econòmica per compte propi. No es tracta només d’una qüestió administrativa, sinó també política: la feina autònoma rep una atenció limitada perquè ignorar les seves demandes té un cost polític reduït, fins i tot després de les mobilitzacions de l’últim any.

El problema, per tant, no és una mesura concreta, sinó un patró d’actuació. Un Estat social pot i ha de protegir els que no treballen, però també els que treballen, i no solament els col·lectius amb més capacitat d’organització i pressió. Ignorar-ne d’altres, com els treballadors autònoms, igualment nombrosos però amb menys capacitat d’influència, consolida una jerarquia de prioritats i una diferència de tracte difícilment compatibles amb una visió equilibrada i justa de la política social i econòmica.