Si saltem, saltem junts

Aquesta vegada, a Bèlgica. No per inclinació ideològica, ni per càlcul partidista, sinó per una circumstància material incòmoda: a Brussel·les es custodia la caixa forta. Allà opera Euroclear, la infraestructura financera que manté bloquejada la major part dels actius del banc central rus a Europa. La metàfora és literal. I qui custodia, respon.

Europa discuteix si utilitzar aquests fons –o, més prudentment, els rendiments que generen– per auxiliar Ucraïna. El debat és tècnic i jurídicament delicat. Però hi ha una dada que sol diluir-se entre informes: si s’obre la caixa, Bèlgica es posa en el punt de mira. La logística dels diners no entén de comunicats solemnes, sinó de demandes, represàlies, litigis i pressió financera.

Vint-i-set ‘versus’ un

El Consell de la Unió torna a exhibir la seva coreografia habitual. Es comporta com una assemblea d’accionistes que aprova inversions sense aclarir qui respon si el projecte surt malament. L’acta recull la unanimitat; la factura, no. Vint-i-set decideixen en comú, Bèlgica paga en primera línia. Tots d’acord en l’objectiu, ningú disposat a assumir el cost complet. I aquest desequilibri no és un detall tècnic, sinó el quid de la qüestió.

Es recorre a fórmules intermèdies: utilitzar només rendiments, blindatges jurídics parcials. Tot sona raonable. Però res altera el fet essencial: el custodi continua assenyalat. Liderar no és proclamar valors compartits, sinó organitzar el risc. Sense aquest pas, la falta de lideratge deixa de ser un eslògan per convertir-se en un problema operatiu. En la lluita per sobreviure entre blocs, Europa vol obrir el cofre rus. Quan tots decideixen, un paga. Sense risc compartit no hi ha lideratge.

La figura de Bart De Wever

En aquest paisatge de lideratges escassos ha emergit una figura inesperada: Bart De Wever (Anvers, 1970), escriptor i historiador; obstinat líder del nacionalisme flamenc, exalcalde d’Anvers, polític de verb sec i al·lèrgic a l’èpica impostada. I, ara, després de set mesos de negociacions per formar govern, primer ministre belga.

El sobiranista flamenc que va defensar durant anys una Bèlgica més confederal és qui recorda ara que sense un Estat europeu real no hi ha decisions segures. El que desconfia del sentimentalisme comunitari, "qui s’aixequi a les sis del matí per anar a treballar tindrà sempre 500 euros nets més que algú que no s’aixequi", exigeix el que la Unió diu ser i rares vegades exerceix: repartiment real de responsabilitats.

De Wever, al reconèixer que mai va ser el seu "somni" ser el primer cap del govern d’un país que al seu dia va creure que no havia d’existir, no ha irromput amb la retòrica dels que gargaritzen sense fonament, sinó amb una frase que ordena el debat: "Si el salt és europeu, el paracaigudes també ho ha de ser". El republicà que no va tenir objeccions en elogiar el monarca belga, "exerceix el seu paper de manera excel·lent. No comet errors, és molt objectiu. No puc dir res de dolent d’ell", no qüestiona l’ajuda a Ucraïna ni la legitimitat moral d’utilitzar els actius russos. Objecta una mica més prosaic i decisiu: la asimetria del risc. Bèlgica no es nega a obrir la caixa; es nega a fer-ho sola.

I allà destaca. No perquè sigui el líder que Europa somiava, sinó perquè actua com el que es necessita quan la política toca caixa: algú que es manté ferm en la seva negativa a recórrer als fons russos. Que recorda que la valentia sense garanties no és cap heroisme, sinó imprudència delegada. I que la Unió no es mesura per l’altura moral de les seves declaracions, sinó per la solidesa de les seves caucions.

Risc i retòrica

Notícies relacionades

La força de la metròpoli

Un forat mental

Europa ha volgut obrir el joier rus sense decidir abans si estava disposada a custodiar juntament les conseqüències. I al fer-ho ha confirmat una veritat incòmoda: quan el risc té nom i cognom, la retòrica s’encongeix.

El lideratge europeu no fracassa per falta de valors, sinó per absència de responsables. Churchill no hi és ni se l’espera! S’entén l’habilidosa postura del belga. Liderar no és donar l’ordre d’obrir la caixa, sinó quedar-se quan sona l’alarma. I, ara com ara, aquesta alarma sona a Brussel·les.