Un forat mental
A mi, de petit, la vida em semblava un assumpte literalment inabordable. Tant a casa com a l’escola, em van transmetre la idea que calia prendre-la a l’assalt, com els pirates del cine abordaven els vaixells carregats d’or o de viandes. No em sentia preparat per saltar d’una coberta a una altra amb un ganivet entre les dents. Era un nen poc o gens agressiu, molt donat en canvi a angoixar-me pels problemes econòmics dels grans, de les penúries dels quals em feia càrrec com si fossin meves (i ho eren, de retruc, però ho eren). Recordo haver anat pel carrer de la mà del meu pare o de la meva mare preguntant-me com es guanyaven la vida les persones amb qui ens creuàvem. I recordo també fixar-me molt en l’aspecte d’aquelles persones al temps de dir-me:
–Em conformaria amb poder assemblar-me de gran a aquest o a aquest altre.
Elegia els meus models en funció de com anessin vestits, però em fixava també en els seus rostres. En deduïa, suposo, si estaven feliçment casats i si havien arribat amb si mateixos als acords necessaris per moure’s pel món: si havien aconseguit, en fi, abordar la vida, que percebia com un lloc físic, com una fortalesa. La vida no era llavors un espai moral, sinó una espècie de castell de pedra envoltat d’un fossar amb cocodrils. Ningú, mai, em va parlar del costat mental de l’existència que, curiosament, va ser el forat per on vaig aconseguir colar-m’hi, en l’existència, per fer front a les seves dificultats materials.
Notícies relacionadesLa vida no era un lloc per a covards. Vèiem llavors moltes pel·lícules de l’Oest en les quals la valentia física resultava imprescindible per mantenir-se a la superfície. Els Reis d’Orient ens portaven revòlvers copiats d’aquelles pel·lícules perquè aprenguéssim a matar.
Em pregunto què pensen ara els nens que escolten parlar als seus pares dels problemes de l’habitatge, els nens que viuen en una habitació o en un pseudopis amb els seus germans i progenitors. Els veig morts de fred o morts de calor i em veig a mi muntant-me històries fantàstiques per fugir de la misèria circumdant. ¿Pensen els polítics en aquestes criatures.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
