2025, l’any Trump. ¿Només un?

Trump acciona perquè el nou ordre sigui un pacte dels homes forts de les grans potències –Amèrica, la Xina, Rússia, l’Aràbia Saudita...– que aconsegueixin acords puntuals i concrets partint dels seus interessos. Amb ell, i el seu desitjat Premi Nobel de la Pau, a dalt de tot. Per això la unitat d’Ucraïna no ha d’impedir la bona relació (ni els negocis) entre Amèrica i Putin. I els països europeus –aliats a l’OTAN, que n’assegura la defensa– han d’augmentar les despeses militars, amb compres als Estats Units, i no contradir la política nord-americana. En cas contrari, si són països decadents que perdran la identitat per la immigració, per evitar-ho convé recolzar els "partits patriòtics" (extrema dreta) que no volen una Europa unida amb veu pròpia.

Els drets humans no són l’ideal i poden ser un obstacle. I amb aquesta idea ha tingut algun resultat. Al Pròxim Orient el seu objectiu no és una pau justa, sinó un acord dirigit pels Estats Units, els països àrabs amb petrodòlars i Israel que faci que en aquesta zona del món prosperin els negocis i els resorts. I així s’imposarà un ordre –arbitrari però efectiu– contra els extremismes àrabs, palestins i fins i tot contra la ultradreta israeliana. Els negocis, primer, perquè són la garantia de la pau. El conflicte continua, però la situació a Palestina ha millorat. Per primer cop en dos anys la ciutat de Betlem pot celebrar Nadal. ¿És el camí cap a l’estabilitat? L’estabilitat no és una pau justa, però –cert– és millor que el recent infern i l’intent del genocidi palestí.

Però els interessos a curt termini de les grans potències i dels seus homes forts poden comportar un desastre mundial. El més perillós de Trump és la seva reiterada negació del canvi climàtic, la gran amenaça de la humanitat que és impossible de combatre si els Estats Units hi actuen en contra.

I la guerra comercial que han provocat els "aranzels recíprocs" pot portar a una crisi econòmica. Per ara no ha sigut així i les economies han aguantat l’any més bé del que s’esperava, però hi ha una gran incertesa. Si quan Trump rellevi Jerome Powell l’abril vinent la Reserva Federal perd l’autonomia i la política monetària es decideix a la Casa Blanca, pot passar el pitjor. I els efectes d’una nova crisi econòmica amenaçarien l’estabilitat social. ¿I fins a quin punt el boom de la borsa americana en les empreses de la intel·ligència artificial és sostenible? La inquietud pel futur és evident i per això l’or –un valor refugi davant el dòlar, però que no dona rendibilitat– ha pujat aquest any ni més ni menys que un 68%.

Notícies relacionades

Vaga educativa a Catalunya

Bad Bunny i els espavilats

¿Estem condemnats a acceptar que l’any Trump sigui el començament d’una era Trump, tot i que sigui amb el vicepresident Vance com a successor? És la gran incògnita. Dependrà molt de si Trump conserva la seva majoria a la Cambra de Representants després de les eleccions de novembre. La seva majoria actual és molt ajustada i Karl Rove –l’estrateg polític de Bush II– ha escrit al Wall Street Journal que la pot perdre perquè Trump (com Biden) no valora l’affordability, l’erosió per la inflació del nivell de vida de l’americà mitjà. Un Trump convertit en un ànec coix al novembre podria perdre força. O també podria mostrar la seva pitjor cara.

Sí, Europa reacciona i evita una pau Trump-Putin contra Zelenski amb un crèdit de 90.000 milions d’euros a Ucraïna. Però amb la inevitable lentitud de no ser un estat. I l’extrema dreta creix. Giorgia Meloni governa a Itàlia, tot i que amb cautela, i Roma no és decisiva. Però si París caigués en mans del populisme –que no és impossible–, un front París-Roma podria desestabilitzar el consens de Brussel·les. ¿Què passarà? Incertesa total.