Nadal
Mentre els innocents moren
L’amic Bernat Reher, estudiós i divulgador de la literatura i doctorand a la UdG, m’envia, com cada any, una postal que té forma de nadala, una delicadesa que, aquesta vegada és la reproducció d’un quadre de Caravaggio que va ser robat a l’Oratorio di San Lorenzo de Palerm l’any 1969. Va ser arrancat del bastidor sense miraments, van enrotllar la tela de mala manera (sembla que va ser obra de la màfia) i algunes veus diuen que fins i tot va ser trossejat per vendre’l a pedaços. Es tracta d’una Natività en la qual hi ha un vincle lluminós (aquella llum que prové del misteri) entre l’àngel que anuncia el Naixement, la Verge i el Nen. I també hi ha tres savis d’Orient i un Sant Josep ancià i barbut.
El Nadal és moltes coses, i també és un llarg recorregut pictòric a través del qual s’ha representat el passatge bíblic d’aquella família que, com escriu Lluc, «va faixar el fill amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal». El Nadal és un cúmul d’històries que van més enllà del relat evangèlic i que s’alimenten de ritus pagans, de saviesa popular, de consumisme divers, de grans peces literàries, d’emocions compartides i d’expressions sentimentals que tant poden ser excelses com sobrepassar la fràgil frontera de la llàgrima fàcil.
Notícies relacionadesPer als creients, Nadal es concentra en el primer capítol de l’Evangeli de Sant Joan, allà on es diu que «al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu», un Verb que després es va fer carn i va habitar «entre nosaltres». Nadal és l’adveniment de la Paraula creadora, l’impuls primer que té a veure amb el fet d’expressar-se i fer que les coses siguin perquè les coses es diuen. Però més enllà de la profunditat teològica, també és Nadal la fe del carboner, la tradició que perdura, les cançons dels infants, els versos de J. V. Foix.
Em cau a les mans, aquests dies, una reflexió molt interessant d’un altre amic, Quim Dorca. «Nadal», diu, «té memòria, i la memòria pesa: el Nadal roman i nosaltres anem passant». S’assembla a la lletra d’aquell villancet anònim del segle XVIII que fa: «La Nochebuena se viene, la Nochebuena se va; y nosotros nos iremos y no volveremos más». O, d’altra banda, a l’exigència ètica de T. S. Eliot quan un dels reis d’Orient afirma: «Jo havia vist naixement i mort,/ però creia que eren diferents; aquest Naixement fou/ per a nosaltres una agonia dura i amarga, com la Mort,/ la nostra mort». Abatuts després del viatge, saben que ja no podran tornar a ser com eren abans. El Nadal és allà i retorna cada any i ens adonem de la nostra fragilitat mentre l’embolcallem amb llumenetes. Ens adonem de la desaparició i de la continuïtat, tot alhora, al voltant de la taula, i també som conscients –en un món on l’esperit nadalenc és, moltes vegades, una feble alenada sense sentit– d’allò que deia Auden en referir-se a la manca de pietat dels humans, quan el cavall del torturador refrega les seves anques sense culpa en un arbre, mentre els innocents moren.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
