L’obertura d’una seu d’Aliança Catalana al centre de Barcelona marca una fita rellevant en la seva expansió i reflecteix la voluntat del partit de consolidar la seva presència en el sistema polític català assumint una costosa estructura estable, una estratègia que es recolza en una evolució demoscòpica favorable. Els últims baròmetres del CEO indiquen que el partit ha entrat en una fase diferent després de superar el llindar de representació parlamentària. Des d’aleshores ha incrementat de manera notable les seves expectatives electorals gràcies a la seva visibilitat i ha experimentat un creixement sostingut de la militància, que podria situar-se entorn del miler d’afiliats.
En aquest procés, el lideratge de Sílvia Orriols, que ha aconseguit projectar-se com una figura central del debat polític català, ha sigut decisiu, en bona mesura gràcies a la confrontació directa amb el president Salvador Illa, donant lloc a una evident paradoxa: una representació limitada que, no obstant, s’ha traduït en una presència mediàtica molt superior, fins a situar-la com un dels rostres més visibles de l’oposició. Les dades del CEO reforcen aquesta lectura. Aliança Catalana es consolida com a refugi dels electors més crítics amb l’acció del Govern, especialment en qüestions com la immigració, la inseguretat o la desafecció política, i ho fa en detriment de Junts, cada vegada amb més dificultats per canalitzar el malestar d’un sector de l’electorat independentista –o no– més confrontatiu.
El creixement comença, no obstant, a generar les primeres tensions internes. A Berga, el partit ha afrontat el seu primer conflicte rellevant després de la decisió de la direcció d’apostar per la independent Judit Vinyes com a possible cap de llista municipal, un moviment que ha provocat malestar entre la direcció local, que, sentint-se marginada, ha arribat a amenaçar amb una dimissió en bloc. Un episodi que reflecteix una dinàmica habitual en partits en fase d’expansió: la dificultat de compatibilitzar una estratègia cada vegada més centralitzada amb unes estructures locals que reclamen autonomia i reconeixement.
Notícies relacionadesAquest tipus de tensions formen part, amb freqüència, dels processos d’institucionalització dels nous partits. Menys habitual –i més problemàtica– resulta la malaptesa comesa pel secretari d’organització i finances, Oriol Gès, a l’agrair públicament durant la inauguració de la seu a Barcelona unes ‘donacions anònimes’ que haurien fet possible la seva obertura.
Una referència que té un greu inconvenient, ja que la llei de finançament de partits prohibeix expressament tant les donacions anònimes com les finalistes. Si l’afirmació fos literal, s’estaria davant un supòsit de finançament il·legal. Un començament poc afortunat per a un desembarcament a Barcelona que, aspirant a simbolitzar la maduresa i la consolidació política de la formació, ha acabat fent gala d’amateurisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
