Els vols de Plus Ultra
El govern de Pedro Sánchez s’ha reubicat entre l’espasa i la paret, amb pas ‘cool’, adlàters de pelatge molt variat, aliats amb daga traïdora i un lideratge que va des-estructurant-se de manera exponencial. El tonatge socialista encara és notable, passi el que passi a les urnes d’Extremadura, però tapar tantes vies d’aigua generarà més que malenconia.
En termes d’estratègia militar es parla de "profunditat estratègica" quan el país atacat disposa de molt de territori per retrocedir davant l’avançament enemic, si compta amb reserves i marge per al contraatac. Això és el que permet –per exemple– reinstal·lar indústries a la rereguarda. En fi, la profunditat estratègica protegeix, permet suportar derrotes inicials i acabar derrotant l’enemic inicialment vencedor. Sol citar-se el cas de Rússia davant de Napoleó i Hitler. La retirada va acabar sent victòria.
Ja ens preguntaríem si el PSOE de Pedro Sánchez disposa de profunditat estratègica per resistir. Hi ha dubtes entre els seus aliats –fins i tot en el seu soci de govern–, incertesa al seu front mediàtic i un deteriorament constant del pes operatiu en el sistema institucional europeu. Són molts fronts oberts quan passen coses rares a la SEPI i s’escampa la sospita sobre la connexió caraquenya, de Delcy a l’avió de Plus Ultra. Com a teló de fons, assetjaments sexuals, un Peugeot i converses telefòniques que ja són part de la befa nacional a l’hora del cafè de mig matí, multiplicat per la xafarderia digital.
Sánchez presideix la Internacional Socialista en el pitjor moment del socialisme des de la caiguda del mur de Berlín. A Europa, els partits socialistes han anat desapareixent o sobreviuen reduïts a la mida lil·liputenca. Ara mateix, a Pedro Sánchez tan sols l’agenda de Rodríguez Zapatero li procura algun contrafort exterior, com la Xina o Veneçuela, però sense profunditat estratègica. És una agenda utilitarista.
Presentar-se com a líder de l’antitrumpisme tampoc no és una garantia de profunditat estratègica, sinó més aviat de tot el contrari, com es constata en l’actual dilema europeu, no saber què fer amb Trump, que és el mateix que no saber què fer amb Putin. Això redunda en l’aïllament de Sánchez, en un moment en què fins i tot al PSOE ja es detecten turbulències internes, nous descontents que se sumen a la llista de damnificats del sanchisme en anteriors lluites pel poder intern. La falta de profunditat estratègica en anar perdent territori polític el fa més vulnerable, tant en el seu partit com enfront de l’oposició, en espera de les venjances que decideixin practicar Santos Cerdán o Ábalos.
Es diria que a Pedro Sánchez ja li ha arribat l’hora de fer una maniobra de retrocés, reagrupar les tropes i aventurar un contraatac. La qüestió és que li queda poc marge de moviment, un altre d’aquells cops al vent que caracteritzaven el seu pas per la política, més de guió de sèrie televisiva que de gran novel·la realista.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
