¡Roma, agafi el seu torn!

A Roma fa segles que no hi passen vespes despreocupades per carrers estrets. Aquelles escenes icòniques de ‘La dolce vita’ o ‘Vacances a Roma’ amb els protagonistes vivint la ciutat com si fos seva, és fantasia, senzillament impossible. Les aglomeracions fa anys que van expulsar qualsevol idea de lleugeres. Roma ja era un aparador, si som honestos. Un escenari monumental on el visitant mira i passa, mira i passa. Però cobrar entrada per creuar un carrer és admetre que ja no s’intenta ni tan sols mantenir la ficció que tot passejant tranquil·lament per la ciutat pots topar casualment amb la bellesa.

La gràcia de la Fontana és justament aquesta, que no és un museu tancat, sinó una peça incrustada en la vida urbana, una font pública convertida en mite. El ritual de la moneda –no sé qui se’l va inventar– va començar a espatllar-ne l’experiència. Tornaràs a Roma, diuen. Però ja no hi anirem, a la Fontana. Ja vam passejar per aquells carrers, ara l’esquivarem, no farem cua. Hi renunciarem, la tenim a la memòria.

Notícies relacionades

Carbó per als contaminants

Tragèdies imaginàries

S’entenen els arguments de la decisió. La massificació turística, la conservació del patrimoni, la necessitat de posar límits. Roma s’ofega sota el seu propi èxit perquè som com ramats als quals cal delimitar l’espai amb tanques. Però també és legítim preguntar-se què llencem pel camí. Quan per a tot tens un torn assignat, ¿què queda de l’experiència espontània? ¿Què queda de la ciutat com a espai compartit?

Roma m’encanta. Sempre he pensat que si hagués de triar una altra ciutat on viure seria Roma, una Roma idealitzada que no existeix i en la qual els romans em mirarien amb curiositat. En aquest capítol fantasiós hi entra ara la Fontana di Trevi. No perquè s’hagi de pagar, sinó perquè confirma la renúncia a la il·lusió que els símbols continuïn sent espais vius amb els quals tinguis la sensació de fondre’t de manera natural. Algna cosa essencial es desplaça.