Un encreuament providencial

Quan es disposava a recollir-lo, sense moure’s un centímetre del lloc, ja segur, que encara trepitjava tremolosa, i a col·locar-lo de nou al seu lloc, aquest costat esquerre del pit que es toca amb freqüència, de tant en tant, per comprovar que continua bategant, una senyora gran la va mirar amb tendresa. ¿Em deixa que li digui una cosa? Per un segon, no val la pena arriscar la vida. Tot i que mai l’havia vist, o no s’havia fixat en ella, havia reparat en el seu rostre a l’obrador ni al supermercat ni a Correos, era segura que portava vivint al barri tota la vida, era una d’aquestes veïnes que se saluden de balcó a balcó diàriament per donar-se els bons dies i comprovar que estan bé, que continuen vives. Té raó, li va respondre L., conscient que en les paraules d’aquesta dona que li recordava més a la seva tia Lola que a la seva mare no hi havia ni rastre de condescendència, estaven atapeïdes, en canvi, del amor i la bondat amb què es cuiden les comunitats que no necessàriament comparteixen portal, simplement rutina quotidiana, el preuat transcórrer d’un temps que han après a perdre, és el més valuós que tenen.

L. no m’ho va explicar així, es va limitar a esmentar-ho de camí a la compra, potser després que ens creuéssim amb alguna d’aquestes veïnes que bé podria haver sigut la dona de l’encreuament providencial, sense aturar-se en els detalls que jo, hores després, mentre mirava d’atrapar el son, vaig afegir a aquest petit conte amb final feliç, ambientat uns dies abans de Nadal.

Ho vaig fer, m’ho vaig contar, no només per foragitar l’insomni, també per mirar d’allunyar la tristesa –és això, i no melancolia ni nostàlgia– que m’envaeix amb l’arribada d’aquestes dates. Cau sobre mi com una pesada capa fosca de la qual no em puc escapolir; m’acompanya a tot arreu.

Notícies relacionades

L’error de parlar d’"error històric"

Pesta porcina: delimitar la crisi

Dir que no m’agrada el Nadal no és encertat, ni cert. És una frase massa simple per descriure com em sento en una època de l’any en què l’alegria i la felicitat semblen obligades, no hi ha espai per a res més, ni dret a experimentar altres sentiments, com si per contracte, el que firmem al néixer, fos així, quan l’únic inamovible d’aquest document és la mort.

És ella la causant, les absències que en nit de Nadal i Nadal, en nit de Cap d’Any i Any Nou, en Reyes, es fan encara més dolorosament presents, del qual no tingui res a celebrar. O això creia. Fins que, gràcies al conte que L. va protagonitzar fa uns dies, em vaig adonar que vam ser creats per observar les estrelles i és un privilegi poder contemplar-les cada nit al costat de la persona que estimes. Bon Nadal.