Un model de ciutat per al segle XXI

La ciutat és un fenomen relativament recent en la història de la humanitat, que ha anat evolucionant en funció de diferents processos. Un moment de ruptura es produeix amb les dues primeres revolucions industrials. La primera, que neix a Anglaterra a finals del segle XVIII i s’expandeix per Europa durant el segle XIX, es basa en el domini del vapor i l’energia mecànica. Neixen la fàbrica i el ferrocarril que transformen la ciutat i el territori.

És una ciutat basada en la barreja d’usos, que apropa els habitatges dels treballadors a les fàbriques on treballen sis dies a la setmana, amb jornades de 14 hores. És la ciutat descrita per Engels a La situació de la classe obrera a Anglaterra. I és la ciutat de Barcelona amb l’Eixample i les fàbriques al Poblenou.

Amb el segle XX, un nou nucli tecnològic basat en l’electricitat i el motor de combustió interna comporta una nova forma de mobilitat centrada en l’automòbil i un nou model energètic. Aquest canvi radical configura una nova ciutat dispersa, amb zones residencials separades de les zones productives o polígons industrials, i dels centres urbans amb els seus serveis de tota mena. És la ciutat metropolitana actual.

La ciutat és resultat dels processos de destrucció creativa (Joseph Schumpeter), conseqüència de la irrupció de nous sistemes tecnològics, amb les bombolles i les crisis i amb la intervenció decisiva del capital financer (Carlota Pérez). Es produeix una mutació en el model de ciutat amb la transició cap a models urbanístics diferents.

El nou sistema tecnològic actual, basat en les tecnologies de la informació i les comunicacions, comporta la presència de funcions exponencials, que transformen les economies a gran velocitat. D’altra banda, amb el fenomen de la globalització, el nou sistema productiu s’organitza a escala global com a sistema integrat i dependent. La fàbrica es transforma en sistemes productius connectats, on cada unitat aporta un valor al conjunt i el sistema és liderat per les unitats de més valor.

A més, conseqüència de l’anterior, augmenta la complexitat del sistema, cosa que comporta un canvi cultural fonamental en la història de la humanitat. La cultura industrial va basar el seu èxit en l’especialització, mentre que la cultura del segle XXI es basa en la comprensió d’aquesta complexitat mitjançant el pensament sistèmic i la configuració d’ecosistemes integrats (Donella Meadows). Si no som capaços d’incorporar el pensament i l’acció sistèmics, reptes actuals com el de l’habitatge, la productivitat, el fracàs educatiu i la crisi de l’estat del benestar, entre molts d’altres, no tindran solució.

Finalment, el factor fonamental del nou sistema econòmic és el coneixement que tenen les persones. La conseqüència és que les ciutats competeixen per atraure talent i aquest atrau les inversions de més alt valor afegit. El talent es crea (sistema educatiu), s’atreu i es fixa mitjançant la creació de ciutats atractives com a ecosistemes innovadors.

Notícies relacionades

Inspirador i amable

Europa i el cotxe elèctric

¿Quin nou urbanisme correspon amb aquesta nova fase històrica? ¿I com poden evolucionar les ciutats cap a aquest nou model? Ja podem avançar que es tractarà de ciutats compactes amb barreja d’usos, ciutats culturalment i socialment vibrants, amb models energètics i de mobilitat adaptats al segle XXI. Ciutats atractives per al talent i socialment equilibrades mitjançant mecanismes d’integració social, i equipaments de coneixement alineats i connectats amb la nova dinàmica econòmica. I tot això, mitjançant un pensament i una pràctica sistèmiques transversals, molt allunyades de les visions departamentals pròpies de la cultura industrial, amb els seus departaments verticals estancs a la realitat complexa a què haurien de fer front. Sense oblidar la relació de la ciutat central, amb el seu entorn metropolità i amb el conjunt del territori.

La conclusió principal és que la ciutat que no es transforma d’acord amb les tendències apuntades entra en decadència. En tot procés revolucionari com el que vivim, hi ha guanyadors i perdedors, no és possible quedar-se igual sense fer res. No fer res és entrar en decadència.