Crisi al PSOE
La crisi que travessa el PSOE ja no respon a episodis aïllats, sinó a una seqüència que ha anat ampliant l’abast polític. Durant mesos, el focus s’ha situat en l’entorn de José Luis Ábalos, Koldo García i Santos Cerdán, una trama vinculada a comissions en adjudicacions d’obra pública que permetia al Govern mirar d’encapsular el problema i situar-lo en una etapa superada. Les actuacions judicials recents, però, amb la detenció de l’expresident de la SEPI, Vicente Fernández, la de l’empresari Antxon Alonso, vinculat a Cerdán, i la de Leire Díez, relacionada amb aquest mateix entorn, juntament amb els registres a empreses públiques i la reactivació del cas Plus Ultra i la intervenció de l’UDEF, han desbordat aquest marc.
El paral·lelisme amb 1995 és clar. La crisi del PSOE també va ser a causa de l’acumulació de casos –Filesa, Roldán i GAL– que van erosionar progressivament l’autoritat del Govern de Felipe González. Un patró similar a l’actual, en què el fet determinant és l’acumulació de causes i la percepció d’esgotament del projecte polític, accentuat per l’aparició de denúncies internes d’assetjament sexual que qüestionen un dels pilars discursius del partit de Pedro Sánchez.
Notícies relacionadesLa diferència, però, resideix tant en la reacció del president com en la dels seus socis. González va resistir durant mesos, però va acabar assumint que el problema era estructural i que la legislatura estava esgotada, fins i tot abans de la retirada formal de suports parlamentaris. Pedro Sánchez, en canvi, ha construït el seu lideratge sobre la resistència i continua operant d’acord amb aquesta lògica: confia que el desgast es pugui administrar sense assumir responsabilitats polítiques personals ni reconèixer el final de cicle, i fins i tot es nega a una reforma profunda del Govern, malgrat les demandes del seu soci de coalició, que només retòricament ha elevat el to. Yolanda Díaz ha qualificat la situació d’insostenible, però evita una ruptura que l’obligaria a afrontar un escenari electoral incert. El PNB, per la seva banda, exigeix contenir l’acumulació d’escàndols i qüestiona la viabilitat de la legislatura, però sense retirar suports ni redefinir la relació amb el Govern, i així evita forçar un desenllaç. I la resta de suports parlamentaris es limita a protestar enèrgicament.
Una actitud que contrasta profundament amb la que va tenir CiU en els noranta, època en què sí que va assumir el cost de forçar unes eleccions. Llavors els nacionalistes catalans, per mitjà de Jordi Pujol i Miquel Roca, van demostrar tenir auctoritas i, després de concloure que no hi havia horitzó d’estabilitat, van retirar el suport parlamentari, per contribuir a ordenar el final d’una crisi prolongada. I González va assumir les conseqüències d’aquesta retirada. Però avui ni hi ha en la política espanyola un actor disposat a exercir aquest paper ni hi ha un president capaç d’assumir les seves responsabilitats i de reconèixer que, assetjat pels escàndols i sense majoria parlamentària, no es pot governar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
