La impenetrable llum de la justícia

El que passa ara és estrany: aquests jutges que es retiren a deliberar, per exemple, sobre la raó que hi deu haver, o no, per declarar culpable un dels seus, no se’n van anar a deliberar de seguida, o això és el que sembla. El principal de tots ells, el cap de sala, se’n va anar a una escola de certa importància per examinar els alumnes que es preparaven per ser jutges ells mateixos.

Quan ja havia complert la seva comesa, el jutge major va dir als estudiants que se n’anava a fer una altra cosa, i els va explicar que això que havia d’anar a fer era la sentència del reu al qual havia dedicat, com a president del procés, uns quants dies del passat immediat.

No se me’n va del cap, francament, el to d’aquelles rialles que van seguir l’alegria amb què els alumnes van rebre la notícia, ferida de broma si més no. Els mitjans d’aquells dies es van fer ressò algunes vegades (per ràdio, per televisió, pels diaris) d’aquesta estranya remor riallera, impròpia potser d’algú que, durant les vistes judicials, semblava tan circumspecte.

El cap dels jutges s’havia compromès amb una tasca gravíssima i se n’anava rient per les butxaques a ocupar-se’n d’una altra que, això es va saber més endavant, podria comportar la inhabilitació d’un que, al cap i a la fi, és dels seus...

Penso que ni els mitjans ni ell mateix, ni els seus companys de sala, sobretot dels que eren amb ell, s’han adonat que aquest episodi davant els estudiants, així com alguns exabruptes en el tracte a periodistes i a altres convidats a donar el testimoni en el judici, ha pogut tergiversar la solemnitat que s’esperava d’una feina com aquesta: enviar a la presó (podia haver passat) el fiscal general del Regne.

Va cridar l’atenció, en aquestes situacions, tan laxes i tan tenses alhora, que es prengués de broma els periodistes, o altres testimonis del mateix estil, i en canvi s’escoltés sense rialles (un element molt potent en aquest relat de la història) l’enviat de la presidenta de Madrid, que va establir la seva saviesa amb relació al que es dilucidava amb paraules que ara semblen l’inici d’un telefilm: "Tinc els cabells blancs".

Hem viscut tots aquests fets mirant-los per la televisió; almenys jo vaig tenir aquesta paciència, obligat no només pel periodisme sinó pels periodistes que havien anat a deixar clar el que van saber i que ara han sortit com si fossin delinqüents perdonats pels que van redactar, a parer meu sense escrúpols, insinuacions que no tenen a veure, això diuen els experts, amb la convenció judicial que estava en curs.

No és el pitjor, naturalment, el que ha passat amb els periodistes, que en aquest cas, com passava en els anys de Franco, semblaven pàries obligats a aguantar el cinisme dels censors. El més greu ha sigut que ara ningú es creurà que el que passa no sigui una seqüela moral (no hauria d’escriure immoral: soc periodista) del que va posar en marxa el mateix jutge d’instrucció que va impedir que a M. Rajoy, en relació amb la Gürtel, se li atribuís a la tarima (a la qual va pujar com una autoritat) una altra identitat que la de Mariano Rajoy. Suposadament, aquell M. que no es podia evocar a la sala era un altre.

Notícies relacionades

Mango batega més enllà d’Isak Andic

L’estratègia de seguretat dels EUA

D’aquell moment de la història ens arriba ara aquest temps de despropòsit, en què no és estrany que també s’evoqui, per part dels que remarquen el que els dona la gana, aquella flauta d’Hamelín que se sent des del 2023, si fa no fa: "Qui pugui fer, que faci".

Escric tot això des de la melancolia. Espanya passa per un mal moment, un pèssim moment, un temps terrible que no és culpa de ningú, com deia Julio Cortázar que s’havia de dir quan hi havia molts culpables. És possible que els culpables apareguin, i siguin els que coneixem o d’altres, però presumir ara que cal dir que tot està escrit, i no es pot retreure res al jutge que reia, és llevar a la pel·lícula la seva identitat de sainet.