Els elements del periodisme

En aquell temps hi havia els que se sorprenien que hi hagués tertulians, gent que li digués a la gent que sabia de tot, quan en realitat sabia bé poc. En el programa més prestigiós de la ràdio, el d’Iñaki Gabilondo a la SER, un dels tertulians li va confessar al millor radiofonista de la història que, d’allò de què es parlava en aquell moment, ell no en sabia res. I Iñaki va parar l’emissió: "Senyors", va dir a l’audiència, "ha passat una cosa insòlita: enmig d’una emissió algú ha reconegut que no sabia res sobre un tema del qual aquí s’estava parlant".

En un temps no hi havia fe d’errors, i quan n’hi va haver molts periodistes i no periodistes van fer el possible per ignorar-les, perquè el periodista se sent moltes vegades un peix infal·lible. Ara, per exemple, hi ha periodistes omniscients que des del matí a la nit diuen el que passa, tot i que estiguin a milions de quilòmetres del succés. Dedueixen i de la seva deducció fan doctrina. Hi ha tertúlies que acullen gent il·lustrada, i hi ha il·lustrats que es consideren molt més que això i pontifiquen com si tot en ells signifiqués coneixement i veritat.

Aquell llibre, Los elementos del periodismo, va aparèixer aquí com un desafiament que podria atenuar la tendència a considerar que qualsevol cosa és periodisme. És clar que no és periodisme qualsevol cosa, i justament per això hi ha escoles i hi ha professors i hi ha regles que avisen que el que no és veritat no és periodisme, tot i que hi hagi els que considerin que encarnen totes les virtuts de l’ofici. Ara seria molt difícil que l’Iñaki Gabilondo d’aquest temps es trobi amb algú de l’ofici que li digui que del que s’està parlant, ell no en sap res.

Los elementos del periodismo tenia un índex d’obligacions al compliment de les quals ens havíem de sotmetre els que som part de l’ofici. No eren deu punts, és a dir, un decàleg, sinó nou obligacions que passo a desgranar. 1. La primera obligació del periodisme és la veritat. 2. Deu lleialtat abans que res als ciutadans. 3. La seva essència és la disciplina de la verificació. 4. Ha de mantenir la seva independència respecte a aquells de qui informa. 5. Ha d’exercir un control independent del poder. 6. Ha d’oferir un fòrum públic per a la crítica i el comentari. 7. S’ha d’esforçar perquè el significant sigui suggerent i rellevant. 8. Les notícies han de ser exhaustives i proporcionades. 9. Ha de respectar la consciència individual dels seus professionals.

Entre tots aquests punts em pregunto on ha anat a parar la disciplina de la verificació, i què ha passat amb la independència respecte a aquells sobre els quals informem; o, per exemple, aquest punt 8, que adverteix de la importància que hem de donar-li a què les notícies han de ser exhaustives i proporcionades...

En aquesta era de les xarxes socials, totes aquestes voluntats recollides per aquells professors de periodisme s’han tornat paper mullat. Els periodistes ens hem deixat guiar per la poltrona des de la qual expliquem allò que saben altres, fent creure als qui ens escolten o ens llegeixen que nosaltres hem investigat tot el que diem.

Notícies relacionades

Del "porc" a la productivitat

No saber qui mana

Ryszard Kapuscinski firma un llibre que va fer amb més autors (Los cínicos no sirven para este oficio. Anagrama) que adverteix des d’aleshores (febrer del 2002) sobre la banalitat del mal de l’època, el cinisme, precisament. Deia als que l’escoltaven en un fòrum de llavors: "La nostra professió no pot ser exercida correctament per ningú que sigui un cínic. És necessari diferenciar: una cosa és ser escèptics, realistes, prudents. Això és absolutament necessari, de cap altra manera no es podrà fer periodisme. Una cosa molt diferent és ser cínics, una actitud incompatible amb la professió periodística".

Fa molt poc un cínic contemporani, que exerceix de periodista, va declarar davant dels jutges que era periodista, però també mentider. I amb aquest cinisme va sortir del judici… i el va guanyar.