La tribuna
Les múltiples herències de Jordi Pujol
Mentre que el llegat polític de l’expresident s’ha anat diluint, l’institucional es manté com el més sòlid i durador, tot i que també presenta ombres
S’ha de separar la valoració històrica dels altres aspectes. Seria una llàstima que d’un projecte que va aconseguir fer país, fer partit i fer govern, només pesés l’ombra del fer diners
El judici, llargament esperat, a Jordi Pujol i alguns dels seus fills se centra en l’existència de fons familiars no declarats durant dècades i en la sospita que part del patrimoni va poder generar-se mitjançant activitats irregulars, una qüestió oberta des de la seva confessió pública el 2014. Aquell reconeixement el va relegar a l’ostracisme polític i social, amb prou feines mitigat per la seva recent recuperació protocol·lària com a expresident, i no ha dissipat les ombres sobre el seu llegat. Ara, el procés judicial busca aclarir l’origen de l’herència familiar i les possibles responsabilitats, mentre planteja fins a quin punt aquesta confessió i el mateix judici condicionen la capacitat de valorar la seva figura amb equilibri.
Perquè el seu llegat va molt més enllà del que puguin resoldre els tribunals. Abraça, d’una banda, la seva herència política i partidista –de CDC i CiU al PDECat i, finalment, un Junts per Catalunya avui profundament erosionat– i de l’altra una herència institucional més duradora visible en la construcció de l’autogovern i en l’arquitectura de l’statebuilding que va definir la Catalunya democràtica i de la qual Pujol va ser el principal artífex.
Les dues dimensions s’assentaven en un catalanisme sorgit de la lluita antifranquista, articulat com un nacionalisme cívic –"és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho"– i en una voluntat cohesionadora basada en polítiques públiques de benestar; una identitat compartida sustentada en la llengua i les institucions pròpies, i una ètica de l’esforç (Sant Pancraç, salut i feina). Tot això conformava el projecte de "construir Catalunya", que es va traduir primer en el fer país, després en el fer política i el fer partit i des del 1980 en el fer govern utilitzant les institucions autonòmiques per consolidar la seva visió del país. Per això, la confessió del 2014 i els comportaments irregulars atribuïts als seus fills introdueixen una profunda contradicció entre l’ètica proclamada i les pràctiques privades, una dissonància que ha marcat de forma duradora la percepció del seu llegat.
La primera dimensió d’aquesta herència és la política. CDC, i per extensió CiU, sinònim durant dècades d’estabilitat i de responsabilitat política, va desaparèixer després d’anys de desgast per la corrupció i per l’impacte del procés, que ni el PDECat va poder revertir. El relleu va passar a Junts per Catalunya, més una plataforma electoral que no pas un partit, però l’espai postconvergent afronta avui greus dificultats: cultures polítiques dispars, dependència del lideratge de Carles Puigdemont i el llast del fallit procés han impedit articular un projecte sòlid, mentre nous competidors com Aliança Catalana revelen la volatilitat del seu electorat. Així, en aquest àmbit, l’herència política de Pujol s’ha anat diluint.
En contrast, l’herència institucional del pujolisme és la més duradora. Entre el 1980 i el 2003, Catalunya va viure un procés sostingut de statebuilding que va professionalitzar l’Administració, va estendre els serveis públics i va vertebrar territorialment la Generalitat, en un context en el qual el PSC amb prou feines va disputar aquest terreny. El resultat va ser una arquitectura institucional forta, capaç de resistir els canvis de cicle polític. No obstant, aquest llegat també presenta ombres: el model de relació entre la Generalitat i la societat civil, les xarxes clientelars i la personalització del poder han sigut objecte de crítica, juntament amb una voluntat nacionalizadora que no sempre es va mostrar permeable al pluralisme intern del país.
El judici aclarirà l’origen de l’herència financera de Pujol, però no permetrà avaluar el conjunt dels seus llegats. Per això és necessari separar-lo de la valoració històrica de les seves altres dimensions: una herència política i partidista pràcticament diluïda; una herència institucional sòlida però sotmesa a revisió crítica, i un model de catalanisme en crisi, amb derives cada vegada més essencialistes. Uns llegats que conviuen en tensió i que només poden avaluar-se en un marc més ampli que l’estrictament penal. Seria una llàstima que d’un projecte que va aconseguir fer país, fer partit i fer govern, només acabés pesant l’ombra del fer diners.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
